Aquest cim de 279 metres sobre el nivell del mar és l'únic de la
llista situat al terme municipal de Vilanova i la Geltrú , i és per tant, una
de les cotes més altes del municipi on he nascut, crescut i viscut durant
gairebé tots aquests anys.
L'he coronat diverses vegades a peu o en bicicleta, però no per això deixa
de ser un cim important per mi. Durant els meus primers 15 anys de vida vaig
ser soci de l'Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú, anant amb
la meva mare a fer diverses sortides i excursions, i participant en marxes
d'orientació, petites ascensions, etc. Aquestes excursions són les que em van
descobrir l'amor a caminar per la natura i fer excursionisme, pel que els hi
dec molt.
Per aquest motiu, La Talaia havia de ser una de les primeres fites a
assolir. És el cim de les meves arrels, el cim del meu poble. I el vull fer amb
la meva mare, que m'arrossegava ben d'hora aquells matins per anar a caminar
per paratges desconeguts.
No tan d'hora com llavors, a les 10 del matí, he passat a buscar la meva
mare amb el cotxe i hem fet l'aproximació ben bé fins el Pitch&Putt (camp
de golf situat al peu de la Talaia) on hem aparcat. Semblava ja un dia d'estiu,
i abans de començar a caminar, ja hem deixat al cotxe jaquetes i jerseis.
La Talaia es un cim que pràcticament no planteja cap dificultat (una pista asfaltada
tremendament pujadora et duu ben bé fins el cim), però si una cosa caracteritza
a ma mare és la seva capacitat de discussió. Si volgués seria capaç de discutir-te
el color d'una taronja, i acabaries donant-li la raó per no sentir-la més. O
sigui que la pujada no es preveia tan fàcil.
Animada per un desafortunat
cartell al principi del camí amb unes indicacions força penoses i confuses, ella ha reivindicat un petit senderó que estava segura que existia per pujar fins al cim i que havia fet tantes altres vegades que
havia vingut d’excursió per aquesta zona. Així que hem agafat un camí a la
dreta de la pista, que ha mort al cap de poc en una barraca en ruïnes. Sense
defallir però en l’intent de convence’m de que existia el sender, ma mare ha vist
una carena pròxima que pujava dreta cap amunt i totalment convençuda de records
barrejats i borrosos de fa 25 anys m’ha fet travessar un camp d’herbots i escalar
unes quantes pedres per situar-nos dalt de la carena i trobar el ditxós camí,
però... (ho heu endevinat) no hi havia cap camí.
Així que, hem acabat fent una dura
ascensió per un rocall pedregós i ple de matolls sense cap més camí que el que
tu et volguessis inventar, esquivant arbustos i pedrots. Al cap i a la fi, després de molt pujar, hem
acabat trobant la mateixa pista asfaltada que havíem descartat abans, ben
a prop del cim. Allà i mirant avall i repassant els camins fets i deixats de fer, ma mare
ha reflexionat i ha deixat anar la frase de la jornada, i direu... quina era? “m’he equivocat de camí”? “em dec confondre”? “potser el sender ha desaparegut”?... noooooooo... la frase estel·lar
ha estat:
- “Vols dir que això és la
Talaia? Em sembla que no, eh?"
Els últims metres els hem fet per la pista, discutint si el cim que estàvem
coronant era o no era de veritat La Talaia, jo amb la seguretat i poques ganes
de discutir d’algú que l’ha fet 6 o 7 cops en els últims 4 anys, i ella amb la tossuderia
d’algú que ho va fer per últim cop fa 25 anys i que li sembla que va ser ahir.
Així que fins que no hem arribat al cartell de la bifurcació que hi ha just
abans del cim no n’hem estat els dos convençuts. Pujar fins la torre de guaita (que abans no hi era) ha estat un moment, i allà hem discutit una estona més sobre
els pals indicadors, els mapes, els GPSs, els excursionistes ocasionals, i el sistema
en general, però vaja, com que ens quedava temps hem anat a veure la capelleta
amagada que hi ha al cim, i ma mare no ha volgut que li fes cap foto (tot i que li he fet aquest robado), i jo me’n
he fet una commemorant la 4a fita.
Descansant una estona hem estat capaços de parar de discutir i
xerrar una mica d’aficions, de la vida, de les vistes... uns moments de tranquilitat,
però quan ja ens posàvem a discutir fortament sobre si es veia Sitges o no es
veia Sitges, hem cregut que era hora de marxar.
Cansats de tant d’intercanvi verbal, hem baixat rapidet, i aquest
cop si, per la pista asfaltada que ens portava directament al cotxe.
Almenys, l’excursió ha tingut la particularitat de fer el cim de
La Talaia d’una forma mai feta fins ara: camp a través!. Sort que anàvem amb
pantalons llargs! I ha estat una jornada si més no pintoresca i on, per més que jo i ma mare ens entenguem poc, hem passat un matí fent algo que ens agrada als dos.
Un relat boníssim Jofre. Us imaginava als dos i he rigut molt.
ResponEliminaPer cert, en algun dels cims del repte volem venir eh?
I tant! Només cal posar data!
EliminaQue us semblaria uns pics pel Canigó allà l'estiu? En parlem.
Gràcies per comentar Elisabet!