La Mola (1.104 m.) és el cim més característic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, situat al bell mig del Vallés i envoltat de grans ciutats i urbanitzacions, la muntanya s'alça com un bolet a tocar de l'àrea urbana. Dalt del cim, un monestir romànic alberga un pintoresc restaurant al que nomes s'hi pot accedir caminant prop de tres quarts d'hora. Fins i tot el menjar s'hi ha de portar mitjançant mules.
Des de fa anys (ni ells saben ben bé quants), un grup de periodistes que coincidiren treballant als inicis de BTV i que s'autoanomena el Col·lectiu Atzavara, organitzen anualment una ascenció per dinar plegats, renovar vots d'amistat idur a terme altres rituals al restaurant del cim. El meu pare, que és membre de tant selecte col·lectiu, sempre explica que s'ho passen tant i tant bé, i tenint en compte que el meu pare sempre ha estat més d'activitat "social" que de "familiar"em va semblar una bona oportunitat per poder fer un cim amb ell. El primer escull va ser que el grup rarament admet membres aliens als "oficials", i la meva admissió va haver de ser debatuda i consensuada per la vintena de membres del grup, o sigui que no debia ser fàcil, i menys tenint en compte que es van haver de modificar els estatuts del col·lectiu i tot. No obstant, vaig ser aprovat com a membre convidat a canvi d'aquesta petita crònica per unanimitat.
La trobada començava en una gasolinera de prop de Matadepera, la urbanització que llepa els peus de La Mola. Salutacions i trobades despres d'un any en el cas de la majoria, i després de 20 en el meu cas desde que freqüentava les instal·lacions de BTV a la Via Laietana. Després des del parking de terra on comença el camí, entre converses sobre televisió, feines, família, caps i companys, pujem fins al punt d'esmorçar ràpidament. Allà m'adono que la ascenció en si no plantejarà cap mena de dificultat, sinó que tota aquesta gent es reuneix allà per fer-la petar, riure i fer broma mentre camina.
Al cap de poc tornem a marxar fins al punt on se separen els camins entre el "curt" i el "llarg", el punt on sempre el grup comença a discutir-se i, entre bromes i ànims, separar-se en dos. Els escarmentats dels altres anys opten pel camí curt, una caminet gairebé pavimentat i amb escaletes que en mitja horeta es planta al restaurant del cim. Els valents agafen un corriol que fa una mica més de volta i puja grimpant de tant en tant entre vessants més relliscoses i entre roques, arbres i arbustos, perdent-se de tant en tant, i amb unes vistes més espectaculars del Parc Natural, el Vallès i Collserola, i els espectaculars monolits com el Cavall Bernat.
Poc a poc, amb una horeta llarga arribem fins al capdamunt on hi ha el monestir i el restaurant. El cim de La Mola no sembla un cim, ja que la presència del monestir i el gran restaurant eclipsen la sensació de ser al punt més alt del Vallés Occidental, plè d'excurcionistes, famílies i esplais.
De seguida ens fan passar cap al restaurant on gaudim d'una carn a la brasa excel·lent i de les converses que s'animen en proporció als gots de vi. És fascinant la certesa de que tot el que menges (i fins i tot el gas butà amb el que està cuinat) s'ha portat a peu o en ruc fins allà dalt. Havent dinat continuen els rituals anuals: la missa de celebració a la capella del Sant Llorenç de la Parrilla, patró de la carn a la brasa, els parlaments renovant els vots del col·lectiu, i el castell dels Minyons de l'Atvazara, aquest any un 4 de 3 amb agulla descarregat, que esdevé la millor actuació de la història de la colla.
La baixada, tots pel camí curt, enmig d'un plou i fa sol, és ràpida i plena d'impermeables de colors. Tot i que alguns s'ho prenen amb més calma i els primers s'han d'esperar més de mitja hora mentre devoren festucs i galetetes, un berenar improvitzat que ambl'arribada de l'altra meitat del grupu esdevé un auténtic festí de fruita i mikados de xocolata, punt final d'una excel·lent sortida muntanyístico-grastronòmica, i el que és més important, d'una trobada de vells amics, que es repetirà exactament igual, o completament diferent, pels volts d'octubre de l'any vinent.
L'excurció en si ha estat l'anécdota, ja que el realment important ha estat les xerrades, les trobades i els rituals renovats un any més.
La conclusió excurcionista és que La Mola és una muntanya molt propera i que amaga molts més racons dels que hem vist (coves, parets, paisatges...) pel que haurem de tornar-hi ben aviat.
