2 - #7 Tossal dels Tres Reis

El Tossal del Rei, o com es coneix popularment Tossal dels Tres Reis, és el cim on, segons la llegenda, es reunien els reis de València, Catalunya i Aragó per dialogar entre ells sense haver de sortir dels seus respectius regnes. Així que, en aquest punt conflueixen els tres regnes de parla catalana de la península, i que van forjar la corona d'Aragó sota la bandera de les quatre barres.

Tenia clar que per començar, i per pujar-hi amb la Nídia, havia de triar un cim poc tècnic i en un lloc ben bonic, que combinés senderisme amb muntanya. La tria ha resultat esplèndida. El Tossal està emmarcat pels parcs naturals dels Ports (Tarragona), la Tinença de Benifassà (Castelló) i el Matarranya (Terol), i hi hem pogut passar 4 dies fabulosos.

Tot i això, l'ascensió a aquest cim ha estat bastant improvisada a última hora. La idea inicial era coronar el cim Caro (cota més alta de les comarques tarragonines), però el fet de que l'únic accés per pujar-hi és per una carretera més aviat poc atractiva i que es pot fer còmodament en cotxe, vam creure millor invertir els nostres esforços i temps en pujar al Tossal. A part, simbólicament és molt més atractiu. Així doncs, amb la base plantada al municipi de Fredes, i després de fer-nos amb un bon mapa, vam començar l'ascensió.

Sortint de Fredes, i per no seguir una pista forestal més ample i força transitada per 4x4s que fa volta, convenço a la Nídia d'agafar una sendera que puja més directament per entre pedriscalls fins un coll, i que desemboca en un caminet que ens ha de portar fins el peu del Tossal. Tot i això, gairebé dalt del coll, el caminet es bifurca en dos (al mapa només n'hi apareix un, no sabem quin) i decidim anar cada un per un costat. Al cap d'un rato de fer-nos crits ofegats pel vent, veiem que els camins no es troben, i tirem enrrere, i decidim agafar el camí de la Nídia més per veure a on va que no per convenciment.

Els dos camins, estan plens de fites (ben bé una cada 20 metres), pel que anem seguint el camí de la Nídia que s'allunya cada cop més del nostre rumb. Al final, anem a petar a un GR més ampli, que identifiquem al mapa, i hem de refer la ruta inicial, pujant pel lloc on teníem pensat baixar. Ens adonem que hem descobert un nou sender que no apareixia el mapa, tot i estar marcat per centenars de fites durant tota l'estona.

Un cop al Pinar Pla, al peu del Tossal, iniciem l'ascens per un corriol també absolutament plè de fites, que ja sembla que estiguin posades en plan catxondeo cada 10 metres! Evidentment, no ens perdem i arribem amb una bona pujada fins el cim del Tossal dels Tres Reis.

Des de dalt es veu una gran panoràmica de la part catalana i valenciana, i l'aragonesa més tapadeta per altres muntanyes (estem al segon cim més alt de Tarragona, però no pas de Castelló ni de Terol), per tant no dona una sensació massa alta de vertigen. En tot cas, és una sensació agradable de poder mirar tres realitats històriques, tres països, tres terres on es parla el català, i veure que no s'hi veu cap frontera, encara que alguns les vulguin posar.

M'estranya que, tot i el simbolisme del lloc, no hi hagi ni tan sols la presència d'una bandera quadribarrada, símbol dels tres regnes que hi conflueixen, al cim del Tossal (nota mental: promoure'n la seva col·locació). Després, mirant fotos a internet he vist que n'hi havia d'haver una de petiteta sobre el pal indicador, però que deu haver caigut o l'ha tret algun indesitjable. En tot cas, ens fem les fotos de rigor al bell mig del punt que uneix i senyala els tres regnes que hi conflueixen.

1 - #2 El Montgrós

El Montgrós o Puig Montgrós (s'ha discutit hores sobre aquest topònim) és el cim per excel·lència de la geografia vilanovina, tot i que pertany a la població veïna de Sant Pere de Ribes. Aquest puig aplanat de 359 metres d'alçada és un de les darrers contraforts orientals del Massís del Garraf, i la seva solitud, així com la seva proximitat al mar, fan que es divisi clara i inequívocament des de la majoria d'indrets de Vilanova i la Geltrú, Ribes o Sitges.

L'omnipresent Puig Montgrós sempre ha observat els constants anar-i-venirs, amors i rivalitats dels garrafencs, i a la vegada els ha fet sentir part d'un mateix poble i els ha connectat al món, ja que al seu cim és característic per la presència de nombroses antenes i repetidors de ràdio i televisió, que donen senyal a les poblacions del Garraf.

Des del seu cim es pot admirar gairebé tota la comarca, i hi ha una bona panoràmica de Sitges, ciutat natal del meu avi, un home d'arrels garrafenques, enamorat del bosc i la natura, que als seus 82 anys, i sempre a càrrec de la meva àvia, ja gairebé mai pot sortir a disfrutar-ne. Per la importància i tradició d'aquest cim, perquè és el primer que pujaré, i perquè el meu avi em va ensenyar a comprendre i a estimar el bosc i els seus fruits quan era un marrec, he decidit que, si ell s'hi veu amb cor, el pujarem junts.

El dia 11/11/11 ha estat l'escollit pel meu avi per fer l'ascensió. Ens hem aproximat per Canyelles fins a la urbanització Califòrnia, on acaba l'últim carrer esfaltat, i hem fet a peu els últims 3 kilòmetres fins el cim.

De primeres m'ha sorprès la presència de tants xaletets semi-abandonats gairebé fins a dalt de tot.

El meu avi, que és mig sord, i per tant escoltar i mantenir una conversa li costa, s'ha dedicat tota la pujada a explicar anècdotes de joventut, de l'última vegada que havia estat a aquella zona instal·lant unes persianes a una masia, o fent la complicada barana de l'escala de Mas Vinyals, però gairebé tota la seva atenció i els seus ulls estaven ocupats en una sola cosa: remenar el sotabosc a la recerca de bolets. Caminava inspeccionant de reüll els sota-marges del camí, i al final ha hagut de reconèixer que quan un ho porta a la sang, no pot deixar de donar llambregades a cada arbust del camí, però només hem trobat uns quants pinetells (senyal segura, segons ell, que d'aquí una setmana ja hi hauran més bolets). Així, un cop hem passat a la vessant de solana ens hem dedicat a parlar sobre xalets, i lo difícil que és mantenir-los (fins fa ben poc n'haviem tingut un al Pi Torrat, l'Hort, on jo hi vaig passar gran part de la feliç infantesa). A ritme lent però constant, l'avi i el nét anaven fent costa amunt, i al revés de quan ell em portava amb 5 anyets a buscar espàrrecs, molsa o a tirar pedres al riu, ara era jo que a cada passa vigilava on posava els peus, si es cansava, si volia aigua o si el vértic que pateix el feia anar de canto. Però com a bon muntanyenc i pagès que sempre ha estat, ha arribat al cim amb la jaqueta sobre l'hombro.

A dalt del cim, hem fet un alto, observant la panoràmica, fent-nos fotos, i l'avi emocionant-se al veure el campanar del seu poble, Sitges, i buscant les carreteres per on havia passat, els Camilos (on la iaia va estar ingressada fa poc), Montserrat (on van deixar el fill de jovenet perquè treballés a les cuines), Vilanova... i tots els punts de referència al llarg d'una vida. Després de la trucada de rigor a la iaia per que no es preocupés, hem buscat un geocaching i hem parlat dels satèl·lits, dels mapes al mòbil, de com ha canviat el fet de moure's per la muntanya... amb la sentència típica de "he nascut 60 anys massa d'hora". En resum, uns grans moments d'intercanvis i experiències amb una de les persones amb qui més m'agrada fer-ho, l'avi Nano.

Estàvem els dos molt contents: jo per haver dedicat tot un matí a fer allò que més em divertia de petit amb el meu avi (un fet que malauradament costa cada cop més), i ell per haver-se retrobat amb l'aire pur, la muntanya, i els matolls, era com si hagués rejuvenit 20 anys. Tant ha estat així que encara ens hem atrevit a grimpar fins una caseta de fusta elevada per una escala de mà. He de confessar que he patit perquè no es fotés de cap, però als seus 82 anys i sota el crit de "Encara no sóc un inútil!" ha grimpat com un nano per fer-se una foto dalt la caseta amb el puny alçat en senyal de victòria.

 

Al baixar ens hem passat tot el camí parlant de política, del sistema, de la joventut, de la Trufa i el Nem, (el gos i el gat que teníem a l'hort) pràcticament però un monòleg del meu avi (recordo que és molt sord, i les meves aportacions passaven sovint totalment desapercebudes), i el camí de baixada se'ns ha fet molt curt.

Al arribar al cotxe, l'últim repetxó de pujada ha costat una mica, i ens hem adonat que estàvem realment cansats, però a casa ens esperava la iaia amb un extraordinari plat de macarrons d'aquells que només saben fer les iaies. Talment, com si res no hagués canviat en els últims 20 anys i, a aquestes alçades de les seves vides, i sobretot després d'haver-los vist molt pitjor, això és senzillament impressionant.

 

En resum, un gran inici per aquesta aventura. El meu avi ha marcat la primera ratlleta de les 30 que vindran a la meva improvisada "samarreta oficial".

PD. Quan sàpiga com es fa, adjuntaré el track.