11 d’agost del 2022

11 - #20 Puigpedrós



El Puigpedrós (o Puig de Campcardós), amb els seus 2.914 metres, é
s un dels cims més importants de la Cerdanya. Aquesta comarca natural fou dividida pel tractat dels Pirineus entre l'estat francès i l'espanyol i originà la distinció entre els territoris de la Baixa Cerdanya (comarca de Cerdanya a Catalunya) i l'Alta Cerdanya (Haute Cerdagne) francesa. Sense preocupar-se de res de tot això, el Puigpedrós s'alça discret i impertèrrit com el cim més alt de la Baixa Cerdanya i de tota la província de Girona, enclavat entre els municipis catalans de Ger, Guils i Meranges i la comuna francesa de Porta, i oferint una cara a cada banda. No en va, la comuna francesa ens fa evident el que aquesta muntanya ha estat sempre, una porta d'anada i vinguda entre els tres estats que conformen el territori cerdà. El seu nom, però, difereix a cada banda: al sud l'anomenem Puigpedrós, per la gran quantitat de pedres que trobem al seu cim, i al nord Campcardós, pels cards que creixen a l'estiu en el planell que l'envolta.

Després de diversos anys d'inactivitat muntanyera, pensava que havia de tenir un bon motiu per tornar a fer algun cim de la llista, però la veritat és que de forma natural tot ens ha portat cap aquí. Unes vacances mig improvisades pel Pirineu, les ganes de fer una excursió una mica exigent i la proximitat amb el llac del Malniu, on em venia molt de gust anar amb la Sara, van fer que aquesta fos el cim escollit per tots dos, per estrenar-nos amb la Sara, la que fa 8 anys és la meva companya de viatge, i per tornar a revifar el blog.
Després de fer nit amb tenda al càmping de Bellver, hem pujat en cotxe fins a Meranges i d'allí per pista forestal fins al Refugi del Malniu, on hem aparcat en un pàrquing, gairebé ple, i fet el cafè de rigor al refugi.

L'ascensió es preveia plàcida i, com acostumem a fer, ens ho hem pres amb tranquil·litat, planejant fer una ruta circular de 6 hores, que puja suaument pels Engorgs i baixa per l'altre cantó arribant a la zona del Llac del Malniu i tornant al Refugi.

Efectivament, la pujada comença suau, entre camps oberts de vaques i amb bones vistes de la cara nord del Cadí i aviat fa un gir per enfocar-se cap a la falda meridional de la muntanya, entrant en bosquets ombrívols de pi negre, ginebró i petits rierols que baixen per ajuntar-se al riu Duran que ens queda a la nostra esquerra. La pujada es fa molt agradable, i la companyia també, tot i que no trobem ningú, o potser per això. El dia acompanya amb un sol enterbolit de nuvolets prou refrescant. La pujada es torna més seriosa en el tram final de la Valltova i la Costa de Montmajor i finalment arriba a les molleres d'Engorgs, una antiga cubeta glacial que ha patit un procés de rebliment i ara és un terreny erosionat i argilós, ple de bonys i bassals que ens fan sucar el peu més d'un cop. Les botes noves de la Sara han pagat la pena. Amb tot, arribem al refugi lliure dels Engorgs, on fem la paradeta de rigor per recuperar forces, i on observem, un xic preocupats, que el dia s'està començant a tapar.

Continuem endavant ara ja en paisatge completament alpí, i amb pujada força més dura per terreny obert seguint les fites, veient algun animaló fugedís, i amb esforç i un cel força tapat, arribem al coll de la Portella de Maranges, punt fronterer amb França, on el paisatge rocós és espectacular amb el Roc Colom a davant i el circ d'Engorgs a l'esquerra. El cim del Puigpedrós ens queda encara amagat per l'ampla planura de la seva part més alta.

Carenem al llarg de la frontera començant una pujada tranquil·la i cada cop més rocallosa fins que arribem a les planícies del cim cada cop més pedroses i, un xic més endavant, trobem els dos turonets rocallosos que fan de vèrtex culminant de l'ascensió.

L'àmplia vista des del cim, que és una de les millors coses que té l'excursió, no ens decep, però darrere nostre, per la part francesa, va arribant un gran núvol negre no massa amable, i ja se senten alguns trons. Quan sentim la primera gota, i veiem un llamp a l'horitzó, decidim començar la baixada sense perdre ni un minut. 


La Sara, patidora de mena, no les té totes quan la pluja comença a intensificar-se, i els meus esforços tranquil·litzadors no es veuen gens correspostos per la climatologia, que cada cop s'agreuja més. Mentre tresquem tan de pressa com ens permeten les cames, per un terreny obert que fa baixada, la pluja es converteix en una tempesta més seriosa i comença a pedregar. Aviat, la pedra i el vent s'intensifiquen i ens comencen a caure amb força al damunt, i sentim els trons cada cop més a prop. Com que en aquest punt ja estem més preocupats per l'embat del clima que per les fites que assenyalen el camí decidim refugiar-nos darrere unes grans roques, per almenys evitar la granissada a l'esquena, i esperar que passi la tempesta. Aviat, ens passa per sobre i s'allunya deixant-nos mullats i freds, però més tranquils podem reprendre el descens.

Les últimes corredisses buscant refugi per les molleres del Puigpedrós ens han fet perdre una mica el camí i després de baixar durant molta estona, distrets per alguns cavalls que pasturen l'herba fresca, ens adonem que estem baixant altra vegada cap a la falda meridional, i no cap al llac com teníem previst. Una aturadeta a temps, un entrepà, una bona cagada i un recàlcul de coordenades ens permet recular una mica, muntanya a través, fins a la part baixa del Serrat de les Perdius Blanques on comença ja el bosquet de pi i fer el pas cap al llac del Malniu. Aviat trobem un corriol entrincolat que baixa molt empinat cap a les planes del llac, i patint força per les relliscades en un terreny acabat de regar, anem baixant.

Arribem finalment als entorns del llac del Malniu, un paratge màgic, ple de verd i soroll d'aigua sota els peus, i ja que el cel ens està donant treva, descansem una estona en una gran roca, que després de molts anys segueix al mateix lloc. Allà hem recordat a la Núria i no ha plogut durant tota aquella estona.

Al marxar, vorejant el llac hem agafat el corriol fangós que retorna cap al refugi i en l'últim mig quilómetre, el dia ens ha volgut regalar una altra pedregada. Aquesta, ja hem pogut córrer una mica fins al refugi i esperar l'amainada des de dins, amb un cafè, i comentant la jugada amb altres muntanyencs que ens explicaven les tàctiques per sobreviure a una tempesta elèctrica en alta muntanya. Sigui com sigui, avui hem sobreviscut a l'experiència sense masses tàctiques ni previsions, però amb el bon criteri i la bona fortuna de què fem gala la Sara i jo, i amb un temps que ens ha donat les treves justes hem pogut fer una excursió rodona.

Demà més, però no millor!