9 i 10 - #5 La Morella i #4 Puig de La Mola

La Morella (594m) i el Puig de La Mola (534m) sòn dos dels principals cims del Parc Natural del Garraf, al costat de casa. La Morella concretament és el cim més alt del Parc Natural (tot i que es troba a la comarca del Baix Llobregat), i el Puig de la Mola, amb els seus imponents 534 metres sobre el nivell del mar és el cim més alt de la meva comarca, el Garraf. Tots dos sòn assequibles en menys d'una hora des de l'últim punt on es pot deixar el cotxe, per tant, ha estat fàcil fer-los els dos en un matí.

Amb l'excusa de l'imminent 11 de setembre, Diada de Catalunya, algú se li va ocòrrer engegar el projecte Estelades Al Cim, que volia omplir d'estelades el major nombre de cims possibles convocant tothom el dia 8 de setembre a les 12 del migdia dalt d'un cim portant una estelada. Vaig pensar que era una bona oportunitat per fer els cims més representatius de la nostra comarca, així que vaig fer una crida al Facebook, animat per l'amic Dàrius i a més es van començar a apuntar uns quants variats i bons amics, el Dàrius, la Núria i el Juan Carlos, l'Anaïs, la Raquel i el Ramon i el Dac. Alguns companys d'excursions, d'altres companys de pis, o de peripècies, de vida o simplement de converses en algun dia. Una bona colla. Tot i que La Morella ja l'havia fet en alguna ocasió abans, la oportunitat demanava fer-se la foto al seu cim també.

Cim de La Morella

La excursió ha començat a les 9 del matí, quan haviem quedat tots els expedicionaris a la Plaça de Les Casernes. Com sempre hi ha hagut tardons i hem hagut de passar a buscar el Dàrius que misteriosament havia fet una visita a Neàpolis. Sense temps per cafè hem enfilat en cotxe cap a Castelldefels per les costes del Garraf per pujar per la urbanització del Rat-Penat, escalada ciclista i que a algun cotxe li ha costat de tirar, cap a La Pleta, punt inicial de la nostra caminada. Desde la Pleta, el camí alternatiu entre matolls visita tres profunds avencs batejats amb els noms dels que creiem que sòn els seus descobridors (la Silvia, l'Asensio i un altre), després ja a la pista principal avançant entre construccions derruïdes i antenes de telecomunicacions hem arribat a divisar el cim més ràpid que volant. Un cop dalt, esmorzar, foto de rigor i mentre es feien les 12 del migida han començat a arribar altres expedicionaris carregats de banderes. La visibilitat desde el cim avui era molt dolenta pel mal temps però en dies clars es té una prespectiva fantàstica de Barcelona, i en dies molt nets fins i tot es pot albirar la Serra de Tramuntana de Mallorca. Temps per fer un mos i un catxé i hem decidit que abordàvem la missió d'empalmar els dos cims a peu i tornàvem al cotxe pel mateix camí. La baixada ha estat planera i ràpida, amenitzada amb converses disteses i un cop al cotxe hem fet rally per la carretereta fins a Can Grau, perdent-nos una mica per la Plana Novella.

Des de Can Grau, i després d'un petit ensurt amb un rusc d'abelles, hem trobat el GR-5 que puja fins al cim del Puig de La Mola, el més alt del Garraf. La pujada ha estat una mica més exigent que l'anterior. Després de deixar la pista més ampla comença un caminet entre bosquets i matolls que va pujant dret divisant La Mola en tot moment. El personal, que havia vingut sota el pretext de que era una excurció absolutament per principiants, ha començat a suar i a respirar amb dificultats, però fent un gran paper no hem parat ni un sol moment en els escassos 45 minuts que hem trigat en assolir el cim. Un cop dalt, una gran esplanada, amb torre de vigia, fita geodèsica i el tot terreny del guarda aparcat. Rises, acudits, fotos, estelades, menjar una mica, un gos catalanista... i avall que fa baixada. De baixada hem intentar agafar el camí que baixa directament cap a l'Avenc de l'Esquerrà, però no l'hem trobat i hem acabat al mateix camí pel que haviem pujat. Així que hem deicidit deixar l'avenc per un altre dia. El temps ens ha aguantat bé tot el dia, i encara hem tingut temps de comentar la jugada, agafar els cotxes, dinar i que comencés a ploure un cop tots érem a casa fent una bona migdiada al sofà. Perfecte.

I així, en aquest diumenge enterenyinat hem fet els dos cims més alts dels que tenim al nostre voltant. Fins la propera!

Cim del Puig de la Mola

Baixant de la Mola amb la Raquel

La Tuca de Salvaguardia

 A vegades els plans no surten bé. Com ja ens va passar al Pedraforca en el nostre frustrat bateig de neu, aquest cop apuntàvem massa alt i el temps no va acompanyar. La muntanya no és una ciència exacta i a vegades cal renunciar a un objectiu per poder-la gaudir bé. 

La intenció de la sortida era dedicar un cap de setmana a fer l'ascensió a l'Aneto amb el Dàrius, l'Eloi i un altre company. La climatologia, però, no va acompanyar i el temps estava rúfol. Al final vam decidir no provar l'Aneto i quedar-nos a fer altres cims de la zona Posets-Maladeta.

La nostra primera ascenció va ser a la Tuca de Salvaguardia, un cim fronterer que voreja l'Aneto que puja molt empinat fins a un elevat llac (l'Ibonet de la Costera) i que acaba culminant en una pujada exposada fins el cim de la Tuca, on només tres dels excursionistes vam arribar.

El segon dia d'ascensió, que plantejàvem pujar el Posets, el cansament va passar factura i van sortir diversos mals, ets i uts i aquest cop vam ser dos els que ens vam esperar a mig camí a que els altres dos companys féssin el cim. 

Tot i que la Tuca de Salvaguardia és un dels cims més alts que he pujat (2.736 m.), en aquesta ocasió, va ser un cim de consolació i no previst, pel que no va computar en els 30 cims.

8 - #27 - La Pica d'Estats

La Pica d'Estats és el cim més alt de Catalunya

Després de tenir aparcada l'aventura muntanyística més de mig any una nit d'estiu a un xiringuito se'm va presentar la oportunitat d'anar a fer la Pica. I a més amb una de les persones amb qui mes de gust em venia fer una mica de muntanya per tantes i tantes vegades com haviem dit que aniriem a fer algun cim, el Pau Comes.

Divendres al matí la emoció ens va fer sortir amb pressa de Vilanova per anar cap a Llavorsí, que son 3 hores bones de cotxe. Una pressa, però, que ens va portar més problemes que encerts. El primer, confondre La Pobla de Segur amb el Pont de Suert (comprensible error tenint en compte l'esquema iniciàlic PdS) i que ens va provocaruna hora de tomet i una visita ràpida a l'Aragó. El segon, un cop arribats a lloc, deixar el cotxe al primer pàrking que trobem i començar a caminar seguint una lleugera indicació de Refugi Vallferrera. Després d'una hora de pujada sense més indicacions a través d'un bosquet frondós i seguint el riuet, el sender desapareix, i mirant el mapa del dret i del revés, intentant captar senyal GPS, i discutir una estona sobre cordes i bestiar, desfent i fent el camí, decidim que ens hem perdut i derrotats tornem enrrera, fins al cotxe. L'únic bo de l'experiència va ser la troballa d'un pal que m'acompanyaria fins la fi de l'excurció.

La orientació no serà el nostre fort... però amb il·lusió!

Tornant al parking ens adonem que la pista transitable en cotxe segueix uns kilometres més enllà, i que el refugi s'hi pot arribar perfectament en cotxe, en resum, ens hem equivocat de parking (estem al Pla de la Farga). Així que tornem a pujar al vehícle i anem ara si, fins el parking del refugi (La Molinassa), on comença l'ascenció a la Pica. El mal és que entre pitos i flautes orientatives ja sòn gairebé les 6 de la tarda, i el camí previst fins a l'Estany de Sotllo on pretenem acampar sòn 2,5 hores. Debatint si ens quedem a dormir al refugi, i parlant amb la gent d'allà, ens diuen que en 2 hores ens podem plantar al Pla de Sotllo, just abans de l'estany i que allà ja es pot acampar de maravella, així que sense perdre ni un minut comencem l'ascenció amb l'humor recuperat i la motxilla ben carregada.

Pla de Sotllo, bonic lloc on acampar.

La primera pujada és dura, però aviat les vistes i el soroll del riu comencen a animar l'excurció. Carregats com a mules amb la tenda i les motxilles petites hi ha alguns trams d'ascenció ben costosa però en un tres i no res superem la primera pujada, descendim, creuem el riu i comencem a pujar pel barranc de Sotllo fins que arribem als plans de Sotllo, un lloc magnífic, verd i florit i plens de cascades i riuets, on passarem la nit. Des d'allà la Pica queda a unes 4-5 hores.


La nit és estrellada i preciosa, el cel net, el sopar fantàstic i la vetllada animada pels caminants nocturns que van pujant amb els frontals. La tenda plantada damunt d'uns monticles d'herba sembla que serà cómoda i tot.

Des de l'Estany de Sotllo ja es veu la Pica.

L'endemà ben d'hora ben d'hora deixem tenda, sacs i motxilles ben amagades (o no) i comencem l'ascenció més lleugerets. De seguida arribem a l'Estany de Sotllo, i ja divisem la Pica d'Estats, imponent damunt els nostres caps, i després de creuar riuets i fangars, a l'Estany d'Estats, els paratges sòn preciosos i l'aigua baixa abundant. Després de trepitjar algunes clapes de neu gelada comencem l'ascenció per una tartera que serà la part més dura del recorregut fins dalt del coll de Sotllo, on hi bufa un vent força dur.

Ascendint per la neu

Passant per darrera una glacera

Dalt del coll podem agafar la via de la carena però el vent i uns excurcionistes ens adverteixen que millor fem el tomb per darrera la Pica i ascendim per la via normal, així que baixem una mica per la vessant obaga, farcida de glaceres, creuant-les amb l'ajuda dels pals (com que hi ha traça no posarem grampons) i anem rodejant el pic Verdaguer per començar a ascendir per la part posterior, la francesa. Passem per darrera una glacera i anem pujant i pujant entre roques, pedra i neu. Els últims trams sòn durs però farcits de gent, molts catalans i alguns francesos, que et van donant ànims, i gairebé sense parar de saludar arribem al punt final de l'ascenció. Quatre grimpadetes més, i arribem al punt més alt del país! Sembla mentida que ara tot sembli tant senzill! Els Pirineus als teus peus, l'aire fresc a la cara i un espectacle visual impressionant amb un cel netíssim.

Vistes des de la Pica

Però encara queda molt de camí per desfer, i la baixada serà dura, així que sense entretenir-nos gaire, pujem al Pic Verdaguer a fer-nos unes fotos i comencem el camí de tornada fent un breu mos a mig camí. Amb tanta pedra i neu, el descens és força més complicat pels nostres genolls, turmells i articulacions, però també més ràpid. En un parell d'hores i baixant alguna glacera amb el cul, arribem a l'Estany d'Estats on, amb total inconsciència i intentant mitigar els dolors musculars de la baixada per la tartera, insisteixo en fer-nos un bany al llac més alt del país. El Pau m'acompanya sucant els peuets, però jo estic disposat a fer-hi unes braçades. Així que sense roba, i reunint força valor m'hi llenço de cap, i la impressió és tanta que en breus segons ja torno esbufegant cap a la riba. El llac és a 2400 metres d'alçada, i l'aigua deu rondar els 4 graus. Ara, és preciós!

Fent la cerveseta a mig camí, de lujo!

Ara, que ja no em fa mal res ja podem continuar la baixada, però el cansament es nota i el cos ja té ganes d'arribar a baix. Tornem a arribar al Pla de Sotllo, on haviem acampat, i recuperem les motxilles (que no estaven tant ben amagades com creiem, ja que desde bona part del camí de baixada es divisàven darrere unes roques). Amb les motxilles, un regal de benvinguda: dues cerveses fresques que haviem deixat en remull dins del riu ens donen ànims per carregar altre cop els bàrtuls pesats i desfer l'últim tram de camí que és el més feixuc. Com si el cansament acumulat pel desnivell no fos poc, la nova càrrega de pes ens fa que el camí de baixada, que ahir haviem fet sense ni adonar-nos'en avui sigui llarg i molt pesat, però en 2 horetes més arribem al refugi, punt final de la nostra excurció. Ho hem fet! La Pica ha estat pujada... i baixada!

7 - #7 La Mola

La Mola (1.104 m.) és el cim més característic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, situat al bell mig del Vallés i envoltat de grans ciutats i urbanitzacions, la muntanya s'alça com un bolet a tocar de l'àrea urbana. Dalt del cim, un monestir romànic alberga un pintoresc restaurant al que nomes s'hi pot accedir caminant prop de tres quarts d'hora. Fins i tot el menjar s'hi ha de portar mitjançant mules.


Des de fa anys (ni ells saben ben bé quants), un grup de periodistes que coincidiren treballant als inicis de BTV i que s'autoanomena el Col·lectiu Atzavara, organitzen anualment una ascenció per dinar plegats, renovar vots d'amistat idur a terme altres rituals al restaurant del cim. El meu pare, que és membre de tant selecte col·lectiu, sempre explica que s'ho passen tant i tant bé, i tenint en compte que el meu pare sempre ha estat més d'activitat "social" que de "familiar"em va semblar una bona oportunitat per poder fer un cim amb ell. El primer escull va ser que el grup rarament admet membres aliens als "oficials", i la meva admissió va haver de ser debatuda i consensuada per la vintena de membres del grup, o sigui que no debia ser fàcil, i menys tenint en compte que es van haver de modificar els estatuts del col·lectiu i tot. No obstant, vaig ser aprovat com a membre convidat a canvi d'aquesta petita crònica per unanimitat.

La trobada començava en una gasolinera de prop de Matadepera, la urbanització que llepa els peus de La Mola. Salutacions i trobades despres d'un any en el cas de la majoria, i després de 20 en el meu cas desde que freqüentava les instal·lacions de BTV a la Via Laietana. Després des del parking de terra on comença el camí, entre converses sobre televisió, feines, família, caps i companys, pujem fins al punt d'esmorçar ràpidament. Allà m'adono que la ascenció en si no plantejarà cap mena de dificultat, sinó que tota aquesta gent es reuneix allà per fer-la petar, riure i fer broma mentre camina.

Al cap de poc tornem a marxar fins al punt on se separen els camins entre el "curt" i el "llarg", el punt on sempre el grup comença a discutir-se i, entre bromes i ànims, separar-se en dos. Els escarmentats dels altres anys opten pel camí curt, una caminet gairebé pavimentat i amb escaletes que en mitja horeta es planta al restaurant del cim. Els valents agafen un corriol que fa una mica més de volta i puja grimpant de tant en tant entre vessants més relliscoses i entre roques, arbres i arbustos, perdent-se de tant en tant, i amb unes vistes més espectaculars del Parc Natural, el Vallès i Collserola, i els espectaculars monolits com el Cavall Bernat.

Poc a poc, amb una horeta llarga arribem fins al capdamunt on hi ha el monestir i el restaurant. El cim de La Mola no sembla un cim, ja que la presència del monestir i el gran restaurant eclipsen la sensació de ser al punt més alt del Vallés Occidental, plè d'excurcionistes, famílies i esplais.


De seguida ens fan passar cap al restaurant on gaudim d'una carn a la brasa excel·lent i de les converses que s'animen en proporció als gots de vi. És fascinant la certesa de que tot el que menges (i fins i tot el gas butà amb el que està cuinat) s'ha portat a peu o en ruc fins allà dalt. Havent dinat continuen els rituals anuals: la missa de celebració a la capella del Sant Llorenç de la Parrilla, patró de la carn a la brasa, els parlaments renovant els vots del col·lectiu, i el castell dels Minyons de l'Atvazara, aquest any un 4 de 3 amb agulla descarregat, que esdevé la millor actuació de la  història de la colla.

La baixada, tots pel camí curt, enmig d'un plou i fa sol, és ràpida i plena d'impermeables de colors. Tot i que alguns s'ho prenen amb més calma i els primers s'han d'esperar més de mitja hora mentre devoren festucs i galetetes, un berenar improvitzat que ambl'arribada de l'altra meitat del grupu esdevé un auténtic festí de fruita i mikados de xocolata, punt final d'una excel·lent sortida muntanyístico-grastronòmica, i el que és més important, d'una trobada de vells amics, que es repetirà exactament igual, o completament diferent, pels volts d'octubre de l'any vinent.

L'excurció en si ha estat l'anécdota, ja que el realment important ha estat les xerrades, les trobades i els rituals renovats un any més.

La conclusió excurcionista és que La Mola és una muntanya molt propera i que amaga molts més racons dels que hem vist (coves, parets, paisatges...) pel que haurem de tornar-hi ben aviat.