L'omnipresent Puig Montgrós sempre ha observat els constants anar-i-venirs, amors i rivalitats dels garrafencs, i a la vegada els ha fet sentir part d'un mateix poble i els ha connectat al món, ja que al seu cim és característic per la presència de nombroses antenes i repetidors de ràdio i televisió, que donen senyal a les poblacions del Garraf.
Des del seu cim
es pot admirar gairebé tota la comarca, i hi ha una bona panoràmica de Sitges,
ciutat natal del meu avi, un home d'arrels garrafenques, enamorat del bosc i la
natura, que als seus 82 anys, i sempre a càrrec de la meva àvia, ja gairebé mai
pot sortir a disfrutar-ne. Per la importància i tradició d'aquest cim, perquè
és el primer que pujaré, i perquè el meu avi em va ensenyar a comprendre i a
estimar el bosc i els seus fruits quan era un marrec, he decidit que, si ell
s'hi veu amb cor, el pujarem junts.
El
dia 11/11/11 ha estat l'escollit pel meu avi per fer l'ascensió. Ens hem
aproximat per Canyelles fins a la urbanització Califòrnia, on acaba
l'últim carrer esfaltat, i hem fet a peu els últims 3 kilòmetres fins el
cim.
De primeres m'ha sorprès la presència de tants xaletets semi-abandonats gairebé fins a dalt de tot.
El meu avi, que és mig sord, i per tant escoltar i mantenir una conversa
li costa, s'ha dedicat tota la pujada a explicar anècdotes de joventut, de
l'última vegada que havia estat a aquella zona instal·lant unes persianes a una
masia, o fent la complicada barana de l'escala de Mas Vinyals, però gairebé
tota la seva atenció i els seus ulls estaven ocupats en una sola cosa: remenar
el sotabosc a la recerca de bolets. Caminava inspeccionant de reüll els
sota-marges del camí, i al final ha hagut de reconèixer que quan un ho porta a
la sang, no pot deixar de donar llambregades a cada arbust del camí, però només
hem trobat uns quants pinetells (senyal segura, segons ell, que d'aquí una
setmana ja hi hauran més bolets). Així, un cop hem passat a la vessant de
solana ens hem dedicat a parlar sobre xalets, i lo difícil que és mantenir-los
(fins fa ben poc n'haviem tingut un al Pi Torrat, l'Hort, on jo hi vaig passar
gran part de la feliç infantesa). A ritme lent però constant, l'avi i el nét
anaven fent costa amunt, i al revés de quan ell em portava amb 5 anyets a
buscar espàrrecs, molsa o a tirar pedres al riu, ara era jo que a cada passa
vigilava on posava els peus, si es cansava, si volia aigua o si el vértic que
pateix el feia anar de canto. Però com a bon muntanyenc i pagès que sempre ha
estat, ha arribat al cim amb la jaqueta sobre l'hombro.
A dalt del cim, hem fet un alto, observant la panoràmica, fent-nos
fotos, i l'avi emocionant-se al veure el campanar del seu poble, Sitges, i
buscant les carreteres per on havia passat, els Camilos (on la iaia va estar
ingressada fa poc), Montserrat (on van deixar el fill de jovenet perquè
treballés a les cuines), Vilanova... i tots els punts de referència al llarg
d'una vida. Després de la trucada de rigor a la iaia per que no es preocupés,
hem buscat un geocaching i hem parlat dels satèl·lits, dels mapes al mòbil, de
com ha canviat el fet de moure's per la muntanya... amb la sentència típica de
"he nascut 60 anys massa d'hora". En resum, uns grans moments
d'intercanvis i experiències amb una de les persones amb qui més m'agrada
fer-ho, l'avi Nano.
Estàvem els dos molt contents: jo per haver dedicat tot un matí a fer
allò que més em divertia de petit amb el meu avi (un fet que malauradament
costa cada cop més), i ell per haver-se retrobat amb l'aire pur, la muntanya, i
els matolls, era com si hagués rejuvenit 20 anys. Tant ha estat així que encara
ens hem atrevit a grimpar fins una caseta de fusta elevada per una escala de
mà. He de confessar que he patit perquè no es fotés de cap, però als seus 82
anys i sota el crit de "Encara no sóc un inútil!" ha grimpat
com un nano per fer-se una foto dalt la caseta amb el puny alçat en senyal de
victòria.
Al baixar ens hem passat tot
el camí parlant de política, del sistema, de la joventut, de la Trufa i el Nem,
(el gos i el gat que teníem a l'hort) pràcticament però un monòleg del meu avi
(recordo que és molt sord, i les meves aportacions passaven sovint totalment
desapercebudes), i el camí de baixada se'ns ha fet molt curt.
En resum, un gran inici per
aquesta aventura. El meu avi ha marcat la primera ratlleta de les 30 que
vindran a la meva improvisada "samarreta oficial".
PD. Quan sàpiga com es fa,
adjuntaré el track.
