6 - #24 Mont Olimp - Mytikas

El sisé cim, el més lluny de casa, i el més alt de Grècia,  el país on he passat dos mesos de la meva vida lluny de casa, el Mont Olimp.

Aquesta muntanya és la més emblemàtica del país hel·lènic, i una de les més mítiques del món. Segons la mitologia, en ella hi vivien els principals déus de l'antiga Grècia: Zeus, Hera, Atenea, Posidó, Ares, Apolo, Afrodita... els déus olímpics, en un palau immens, i des d'ella contemplàven els mortals, i decidíen el futur del mòn. L'expressió popular ha fet que la paraula olimp (que en grec vol dir "lluminós") hagi passat a significar "el més amunt possible".

Geològica i realment, el seu pic més alt és Mytikas, amb 2918 metres sobre el nivell del mar, seguit de Skolios, amb 2912, tot i que la seva proximitat amb la costa, a escassos 20 km, li dóna un aire imponent i espectacular, visible desde Litohoro, el poble més proper.

Aquest cim no estava a la llista des de l'inici, però igual que a la vida a vegades s'improvitzen les millors experiències, ara hi figura com un dels de més importància. Igualment improvitzada va ser la meva estada a Grècia, i el meu viatge pel país durant un mes, van ser d'aquells plans que a un any vista no hauries pogut ni imaginar, però un cop allà l'impacte de l'experiència et fa que la vulguis immortalitzar d'alguna manera. I quina millor manera que coronar el seu cim més alt i emblemàtic?

No obstant, fer alta muntanya quan viatges sol pot ser perillós, i no es gens recomanable, pel que la decisió de pujar la muntanya va prendre d'un fil fins ben bé 20 hores abans de coronar-la. Tot depenia de si trobava algú que m'hi acompanyés i, sortosament, va ser així.

ETAPA 1 - Estació de Litohoro - Litohoro.

Allà em trobava jo, a les 11 del matí, a l'estació de tren de Litohoro, després d'un rampell d'última hora que m'havia fet comprar un bitllet per Litohoro enlloc d'anar directament a Tessaloniki com tenia previst en la meva ruta. El primer escull imprevist suposava que l'estació de tren es trobava a 8 kilometres bons del poble (i el senyor venedor de bitllets ho trobava la cosa més normal del mòn, ojo!) i no hi havia ni un servei de bus per anar al poble. Així que, o trucava un taxi i em cascàven 15 euros, o carretera i pota sota un sol infernal. Evidentment la opció´éscollida va ser la segona. 

Al arribar al que semblava una marquesina de bus vaig aturar-me al costat d'una senyora que esperava i vaig preguntar. La senyora em va respondre en grec que per allà passava un autobús, o això vaig entendre. Acte seguit, la senyora es posa dreta, s'acosta a la carretera i aixeca la bossa de mà enlaire fent senyals a un cotxe que passa, el conductor atura el cotxe i la senyora s'hi enfila. Al cap d'un segon el cotxe es perd en la llunyania direcció al poble, i jo em quedo sol i amb cara de tonto esperant un autobús. L'acte de la senyora m'ha fet observar que la millor manera d'arribar a Litohoro és fer autostop, i al cap de 5 minuts, sòc dalt d'un cotxe parlant del Barça amb un grec, i al cap de 10, sòc al centre de Litohoro observant la muntanya que s'alça damunt del meu cap.

ETAPA 2 - Litohoro - Prionia

L'oficina de turisme de Litohoro ha tancat per culpa de la crisi, a les oficines de l'Ajuntament de males maneres m'envien a l'oficia forestal, i a l'oficina forestal no hi ha ningú. Gràcies als papers que tenen penjats a la porta m'adono que em farà falta un cotxe per arribar a Prionia el punt base per començar les ascensions a la muntanya. Si no trobo cotxe hauré de renunciar ja que no puc invertir un dia sencer en arribar a Prionia carregat com vaig, que a més no hi ha lloc per dormir. Vist el plan, faig cap a un bar per solucionar les coses "a la grega": demanant un café, seient una estona i veient el moviment de la gent. Des de la terrassa del bar, diviso tres possibles grups de muntanyistes: uns (grecs) només ho semblen i no tenen ni la més remota intenció de pujar a la muntanya, una parella (alemanys carregats inconfusiblement amb esterilles) hi van a peu des d'allà invertint 2 dies i de forma bastant romàntica... passo..., els últims (suïssos-alemanys, comprant-se un mapa turístic bastant cutre de la muntanya) no ho tenen clar si ho faran avui, demà o no ho faran. Els informo de les distàncies i de les hores estimades que he vist a l'oficina, però no es decideixen i se'n van a dinar. Son les 3 i contant que es fa fosc a quarts de 8, i desde Prionia al refugi on hauria de passar la nit hi ha 3 hores de caminada, decideixo que si a les 4 no he aconseguit transport fins Prionia, abandono l'aventura.

Amb la decisió presa em tiro al que de moment m'ha funcionat, l'autostop, a la carretera que surt del poble cap a la muntanya. M'aturen dos o tres cotxes, però cap va fins a dalt, al final ja faig el simbolet de la muntanya amb les mans (juntant les puntes dels dits en angle recte), que a vegades fins i tot es converteix en una súplica als déus. A les 3:45, a punt de desmoralitzar-me, s'atura un cotxe, i en treuen el cap dos suïssos-alemanys coneguts que per fi s'han decidit. Bingo! Al cap de mitja hora, soc a Prionia a uns 900 metres d'altitud, foten-me una hamburguesa amb patatates, que amb tot això, encara no havia dinat, i comprant un mapa decent.


ETAPA 3 - Prionia - Refugi A

Després de camelar-me a l'amo del restaurant amb uns pastissets per deixar-li tres bosses de plàstic plenes amb tota la roba i trastos que no necessito per pujar a la muntanya, a les 5 de la tarda començo a enfilar el itinerari europeu E4, que et porta fins al cim de l'Olimp. La meva esperança és trobar gent al refugi que em vulgui acompanayar l'endemà a coronar el Mytikas. Aquest primer tram no té cap dificultat. Lleugeret, sol i apressat per la por que se'm faci fosc, començo el camí, entre molsosos boscos de faigs i pins i rierols, dignes d'albergar a totes les fades i sàtirs del mòn (i algun que altre esquirol), tot i que de tant en tant tacats per nombrosos arbres tallats o caiguts en massa. El camí conta amb unes escaletes fetes amb troncs durant una bona estona. Quan les escaletes s'acaben em creuo amb el primer excurcionista (alemany) que baixa, i li pregunto si falta gaire pel refugi. Em contesta "si acabes de sortir!". Acelero el pas. Tant acelero que avanço a la parella suïssa del cotxe que havien començat ben bé mitja hora abans que jo. Avançar-los em dóna una mica d'ànims i seguretat ja que en tot cas no sòc l'últim que va al refugi. Al cap d'una mitja hora més em trobo tres nois (alemanys també) més o menys de la meva edat, i que tenen els mateixos plans que jo. Visca! Salvat! Començo a creure en la possibilitat real de fer el cim! Només falta que no siguin uns antipàtics... i no ho son. Fem la resta del camí junts, deixant enrrere grans vistes, fins que quan acaba la vegetació, prop de la cota 2000, arribem al refugi. Sòn les 7 i poc (bon ritme si senyor!). Mentre se'ns fa de nit ens prenem una cervesa a la fresca de la muntanya, veient arribar la resta d'excurcionistes tardans: els suïssos, un francés en gayumbos, i un grup de russos amb bastons que ja arriben amb les llanternes enceses.

Sopant uns espaguetis al menjador del refugi (on curiosament està prohibit especificament els jocs de cartes), sento un to de veu familiar a la taula del costat. Primer no hi faig cas perque el grec s'assembla molt al català i al castellà, però després de 5 minuts m'adono de la seva procedència: catalans. Són els únics catalans que m'he trobat casualment en dos mesos de viatge pel país, i me'ls trobo aquí: a 2000 metres d'altitut, en un refugi amb 25 persones! Fantàstic! Un matrimoni bastant gran de Barcelona, que es disposen a fer alguns dels camins més assequibles de l'Olimp.


ETAPA 4 - Refugi A - Skala - Skolio

L'endemà a trenc d'alba els tres nois alemanys i jo (i pràcticament la vintena d'excurcionsites del refugi) ens trobem disposats a encarar les 3 hores de pujada fins al cim. Tot i això, una espessa boira matinal tapa la part alta. La gent diu que això a l'Olimp és normal, i que la punta no es veu gairebé mai, ja que els núvols de boira la tapen (de fet, això és el que li donava la màgia ancestral a la llar dels déus). Tot i això allarguem l'esmorzar per que el sol escalfi una mica i la boira escampi. Però no escampa. Comencem a sentir les primeres veus de: "uuuiii com aquesta boira no marxi no es podrà pujar"... però el francés en gayumbos i l'equip rus amb bastons, sòn els primers en sortir (ja se sap, els últims seran...).
Animats, per els valents, comencem a pujar, i com més pugem més espessa és la boira. Hi ha un moment que em quedo enrrere i que fins i tot em cago, i he de cridar als meus companys d'equip ja que el camí es bifurca i no tinc clar per on han tirat. Però poc a poc, i pujant per pedriscall entre el mar blanc de boira arribem a un punt on ja no es veu més muntanya sobre els nostres caps. El coll d'Skala. Des d'aquí es veuen dos grans pics de roca que sobresurten a dreta i a esquerra. Una deu ser Skolio (el segon cim més alt) i l'altre Mitikas (el punt més alt), però a simple vista no els diferenciem i la boira ens ha fet passar per alt tota indicació. O potser no n'hi ha. Decidim tirar cap al que hi veiem gent a dalt. Al cap de una bona estona de més rocall arribem al que sembla el cim. Els alemanys s'abracen i diuen "We've done it!" (Ho hem aconesguit), però després de unes felicitacions molt benvingudes, els hi faig notar que a la fita hi diu: Skolio. Bé, però no era l'objectiu.



ETAPA 5 - Skolio - Skala - Mytikas

Sense perdre ni un minut tornem a baixar cap al coll d'Skala, i fem cap al pic de la dreta, ara si, trobem una pintada que diu Mytikas, i un cartell que recomana (en grec, anglés i alemany) preparació, precaució i equipament per encarar una grimpada de 45 minuts per roca nua i força escarpada. No es cosa de broma, però anem ben calçats y en plena forma, y la boira ha baixat del tot. Abans de començar però, se'ns afegeix un noi americà que el seu company no vol fer el cim. El fet remarcable és que el nostre nou company té por de les alçades, i que alló per ell suposa tota una fita. És ben bé que aquest cim, "el més amunt", és capaç de treure la épica de qualsevol.

La grimpada és feixuga i en ocasions sembla perillosa i ens fa avançar lents i amb seguretat, gairebé sempre amb tres punts d'apoyo al terra (l'americà normalment en té quatre), però poc a poc anem baixant un troç de roca, i pujant-ne un altre amb unes vistes impressionants, i una caiguda encara més impressionant. Després d'algun pas difícil agafats d'un cable, encarem l'última pujada on sembla que Zeus hi hagi tallat unes escales i tot. Al cap de 20 minuts més treiem el cap per l'altra cara de la muntanya i grimpem una mica més fins al cim. 

Ara si, abraçades, fotos, banderes, somriures... We've got it!Tot i que l'americà no opini el mateix, les vistes són impressionants: núvols i boira per sota els peus, rocalls que devallen en grans precipicis, muntanyes verdes al fons, però ni rastre de cap dels déus olímpics.


ETAPA 6 - Mytikas - Litohoro

Després de la nostra particular lluita amb els titans: l'americà amb la seva fóbia, jo amb la meva improvització, i els alemanys amb la seva mala orientació, la baixada és el camí dels vencedors. La grimpada desde el cim cap avall és el més costós, però un cop a Skala la resta és practicament lliscar muntanya avall, tot i que els meus genolls segur no opinen el mateix. Saludant als muntanyencs coneguts (trobem els suïssos, els catalans, el francés en gayumbos...) Arribem al refugi a temps per dinar un plat de llenties i fer un parell de cerveses. 

Baixem fins a Prionia amb gairebé una hora menys del temps que vaig trigar a pujar, i jo que soc de baixar més lent,i em quedo enrrere ara si que tinc temps per aturar-se a fer fotos i admirar els colors i les olors del bosc, i creuar-me amb una desena d'excurcionistes que pugen (alemanys, tots). A Prionia una última cervesa amb en Tom, en Lucas i en Johan, el comiat, recullo les meves pertinences del bar, i als primers que baixen en cotxe m'hi apunto per baixar fins a Litohoro, una parella (alemanys, es clar) molt simpàtica.

Afortunadament, hi ha busos des del centre de Litohoro directes a Tessaloniki, pel que no he de tornar a la estació de tren que queda a 8 km. I a les 8 del vespre ja soc a la capital del nord de Grècia, amb un mal de cames que lo flipes, però que no es res comparat amb el que m'esperarà l'endemà i durant dos dies més.

5 - #9 Matagalls

El Matagalls, de 1698 metres, és, juntament amb el Turó de l'Home i les Agudes, un dels cims més importants del Massís del Montseny, a la Serralada Prelitoral

Després d'un intent fallit d'ascensció al Pedraforca, on per culpa de la neu i el fred no vam poder fer el cim, la expedició de Setmana Santa formada per en Galis, el Jodri Pujol i un servidor, que preveiem pujar cap a La Cerdanya, ens vam veure obligats a dirigri-nos cap a un massís menys pirinaic. El Montseny però, ens va rebre amb pluja lleugera i núvols negres, però després de fotre'ns un sopar que ens va fer passar tots els mals, i de fer nit al Pla de La Calma, sembla ser que el cel també es va calmar una mica i vam poder disfrutar de un diumenge idoni per fer un cim poc exigent, però molt bonic.

Així doncs, anem progressant poc a poc en la dificultat dels cims, i pujarem al Matagalls, que de moment serà el cim més alt de la aventura.

Al matí el cim del Matagalls també estava nevat. Des del Coll Formic ens hem preparat per la distesa ascenció. Hem arribat al moment just per trobar lloc per aparcar al parking del restaurant que hi ha, ja que mentre esmorzàvem, una munió de cotxe, bicis i motos ha anat apareixent i omplint el lloc de totes les categories de gent que pot conicidir a un coll de muntanya: caminants jubilats, parelles d'excurcionistes amb nens i gossos, grups de domingueros, corredors de curses de muntanya, ciclistes de muntanya, ciclistes de carretera, motoristes, guardies civils,... la jornada es preveia com una passejada per la Rambla, i així ha estat. Des del primer moment de la ascenció no hem parat de desitjar "hola, bon dia" a la multitud de caminants i corredors que ens anavem creuant (alguns ja baixant, altres pujant més lent o més ràpid), gairebé no hem fet cap troç del camí sols. Les vaques ja hi semblaven acostumades.

Després del repetxó inicial, i com que el dia acompanyava, ja ens hem tret els forros, ja que ni de bon troç feia tant de fred com al Cadí. Un cop al Pla de la Barraca, hem començat a ascendir entre pedres, vaques i matolls, improvitzant molts troços del camí, o seguint als caminants que portavem davant. I poc després, des de dalt del Turó Gros, ja es divisava el cim, amb la gran creu dominant-lo, i una bona quantitat de formiguetes humanes fent-s'hi fotos. Després de passar un parell de colls i un pou de glaç que hem batejat com "el cràter de Copérnic" hem encarat el tram final de forta pujada fins el cim del Matagalls.

A dalt, on tota la fina capa de neu ja s'havia desfet, hem tingut alguns problemes per fer-nos fotos on no hi sortís ningú més, ja que ben bé hi havia una cinquantena de persones. Això si, no hem tingut problemes per trobar algú que ens fes la fotografia de rigor, amb els tres encaramats a la creu!

Després de varies fotografies i un descans, hem baixat seguint el ritme del Galis, que és de baixar fàcil, i entre la velocitat i la calor espatarrant que ja feia, no sabia on carai posar tanta jaqueta i forro polar, ja que només un dels tres portava motxilla. Només us diré que un que baixava corrent no ha aconseguit avançar-nos del ritme que portavem.

Un cop a baix, jerra ben merescuda després d'haver aconseguit un cim aquest cap de setmana!

(AVIAT, LES FOTOS)

4 - #1 La Talaia

El quart cim, el més proper i el més baixet de la llista, és el puig de La Talaia.

Aquest cim de 279 metres sobre el nivell del mar és l'únic de la llista situat al terme municipal de Vilanova i la Geltrú , i és per tant, una de les cotes més altes del municipi on he nascut, crescut i viscut durant gairebé tots aquests anys.

L'he coronat diverses vegades a peu o en bicicleta, però no per això deixa de ser un cim important per mi. Durant els meus primers 15 anys de vida vaig ser soci de l'Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú, anant amb la meva mare a fer diverses sortides i excursions, i participant en marxes d'orientació, petites ascensions, etc. Aquestes excursions són les que em van descobrir l'amor a caminar per la natura i fer excursionisme, pel que els hi dec molt.

Per aquest motiu, La Talaia havia de ser una de les primeres fites a assolir. És el cim de les meves arrels, el cim del meu poble. I el vull fer amb la meva mare, que m'arrossegava ben d'hora aquells matins per anar a caminar per paratges desconeguts.

No tan d'hora com llavors, a les 10 del matí, he passat a buscar la meva mare amb el cotxe i hem fet l'aproximació ben bé fins el Pitch&Putt (camp de golf situat al peu de la Talaia) on hem aparcat. Semblava ja un dia d'estiu, i abans de començar a caminar, ja hem deixat al cotxe jaquetes i jerseis.

La Talaia es un cim que pràcticament no planteja cap dificultat (una pista asfaltada tremendament pujadora et duu ben bé fins el cim), però si una cosa caracteritza a ma mare és la seva capacitat de discussió. Si volgués seria capaç de discutir-te el color d'una taronja, i acabaries donant-li la raó per no sentir-la més. O sigui que la pujada no es preveia tan fàcil. 

Animada per un desafortunat cartell al principi del camí amb unes indicacions força penoses i confuses, ella ha reivindicat un petit senderó que estava segura que existia per pujar fins al cim i que havia fet tantes altres vegades que havia vingut d’excursió per aquesta zona. Així que hem agafat un camí a la dreta de la pista, que ha mort al cap de poc en una barraca en ruïnes. Sense defallir però en l’intent de convence’m de que existia el sender, ma mare ha vist una carena pròxima que pujava dreta cap amunt i totalment convençuda de records barrejats i borrosos de fa 25 anys m’ha fet travessar un camp d’herbots i escalar unes quantes pedres per situar-nos dalt de la carena i trobar el ditxós camí, però... (ho heu endevinat) no hi havia cap camí. 

Així que, hem acabat fent una dura ascensió per un rocall pedregós i ple de matolls sense cap més camí que el que tu et volguessis inventar, esquivant arbustos i pedrots. Al cap i a la fi, després de molt pujar, hem acabat trobant la mateixa pista asfaltada que havíem descartat abans, ben a prop del cim. Allà i mirant avall i repassant els camins fets i deixats de fer, ma mare ha reflexionat i ha deixat anar la frase de la jornada, i direu... quina era? “m’he equivocat de camí”? “em dec confondre”? “potser el sender ha desaparegut”?... noooooooo... la frase estel·lar ha estat: 

- “Vols dir que això és la Talaia? Em sembla que no, eh?"

Els últims metres els hem fet per la pista, discutint si el cim que estàvem coronant era o no era de veritat La Talaia, jo amb la seguretat i poques ganes de discutir d’algú que l’ha fet 6 o 7 cops en els últims 4 anys, i ella amb la tossuderia d’algú que ho va fer per últim cop fa 25 anys i que li sembla que va ser ahir. Així que fins que no hem arribat al cartell de la bifurcació que hi ha just abans del cim no n’hem estat els dos convençuts. Pujar fins la torre de guaita (que abans no hi era) ha estat un moment, i allà hem discutit una estona més sobre els pals indicadors, els mapes, els GPSs, els excursionistes ocasionals, i el sistema en general, però vaja, com que ens quedava temps hem anat a veure la capelleta amagada que hi ha al cim, i ma mare no ha volgut que li fes cap foto (tot i que li he fet aquest robado), i jo me’n he fet una commemorant la 4a fita.

Descansant una estona hem estat capaços de parar de discutir i xerrar una mica d’aficions, de la vida, de les vistes... uns moments de tranquilitat, però quan ja ens posàvem a discutir fortament sobre si es veia Sitges o no es veia Sitges, hem cregut que era hora de marxar.

Cansats de tant d’intercanvi verbal, hem baixat rapidet, i aquest cop si, per la pista asfaltada que ens portava directament al cotxe.

Almenys, l’excursió ha tingut la particularitat de fer el cim de La Talaia d’una forma mai feta fins ara: camp a través!. Sort que anàvem amb pantalons llargs! I ha estat una jornada si més no pintoresca i on, per més que jo i ma mare ens entenguem poc, hem passat un matí fent algo que ens agrada als dos.

3 - #3 Pic de l'Àliga

El Pic de l'Àliga és una altra de les muntanyes emblemàtiques de la zona del Garraf, de 468 metres d'altitud, situada al municipi de Canyelles, és una fita de les més altes de la comarca.

Romàntic concepte infantil del Pic de l'Àliga

Aquest cim em recorda la meva época a l'Escola Cossetània, ja que de petit, estudiant la geografia de la comarca, sempre em cridà l'atenció el seu nom pintoresc, que sempre vaig associar a que el rocall del capdamunt devia tenir la forma del bec d'una àliga. No va ser fins molt més tard que hi vaig pujar per primer cop, i vaig descobrir que no era així.

No obstant, seria una bona fita per pujar-hi amb alguns dels companys d'escola que vaig tenir, i celebrar junts la joia d'aquells anys d'innocència i aprenentatge.

Gairebé es pot arribar per carrers esfaltats fins al cim, pel que em plantejo un altre tipus d'ascenció. Possiblement serà l'únic cim de tots els de la llista que assoliré pujant-hi en bicicleta, un repte més potent que fer-ho en cotxe i a peu.

Crua realitat

Aprofitant la nova bicicleta que em van portar els Reis, i la recent creació d'un grup de companys globeros (terme pel que popularment es coneix als poc curtits en el mòn de la bicicleta) al Facebook, tot estava disposat per l'ascenció en bicicleta al Pic de l'Àliga.

A última hora però els dos cossetans que havien de secundar la convocatòria es van rajar. Tot i això, la sortida es va poder fer gràcies a un grup format per altres excel·lents representants de la escola progre vilanovina: tres llebetxins i un montserratí, destacats ciclistes i coneixedors de la zona, i el més important: destacats amics.

La jornada ciclista va començar amb una petita finta del recorregut previst, que va acabar sent una lleugera pujadeta cap al Mas de l'Artís i la primera prova de foc, l'ascensció al Balcó. Allà ja vaig treure'm la primera capa de roba, i vaig agraïr haver-me comprat el culotte de ciclista.

Després un xic de baixada, i enfilem cap a Puig de l'Àliga. De moment la bici em produeix sensacions agredolces, i no ho dic per la pols que empasso pel camí dels ciclistes més ràpids sino per la pròpia idiosincràcia del globero novell: treure el fetge a les pujades, canguel·lo a les baixades, inseguretat als pedals, errors en els canvis de marxes, suor freda als revolts, i un lleugeríssim grinyol del fre de disc del darrera, que fa que els porcs senglars s'apartin corrents quan passo.

Molt ràpidament arribem al coll per encarar la pujada al Pic de l'Àliga, pedregosa i sorrosa, em fa posar més d'un cop el peu a terra, mentre els companys pugen com herois. Sort de l'Edu que m'anima a no ser l'únic que ha de pujar alguns trams arrossegant la bicicleta.

3r cim assolit! (Aprecíis la diferència de cames...
tirillas power!)

Tot i l'accidentada ascensió, assolim el cim, i descobreixo un cop més que cap rocall té forma de bec de rapinyaire. A dalt ens fem les fotos de rigor, però sense massa temps per perdre en cerimònies i dissertacions sobre els topónims locals, ja enfilem el camí esfaltat de baixada cap a la pròxima població de Canyelles a esmorzar al bar Manchego.

La jornada acabarà amb un parell de trialeres amb la panxa plena d'ensaladilla rusa, on ja disfrutem una mica més de la bicicleta, i cap a casa. Tot plegat, unes quatre hores que el Ramon inmortalitza amb el GPS i en el seu bloc, que podeu llegir aquí.

Mapa de la ruta

Més fotos a l'apartat de Fotos (on sinó?)!

---- Comentari a peu de pàgina-------------

14/05/2012

En una altra jornada amb l'equip de BTT Globeros VNG, aquest cop acompanyat sols del Ramon i el Gerbert, hem repetit una ruta similar i aquest cop, ens hem tret alguna espineta de l'ascenció anterior al Puig de l'Àliga. Coneixent un xic més el traïdor rocam del camí i la bicicleta nova, he fet el cim aquest cop sense posar en cap moment el peu a terra ni haver d'arrossegar la bicicleta. A més, no ens hem quedat a l'enforcadura de camins on veieu les fotos, sino que hem pujat ben bé fins la creu que marca el cim, al costat de la torre de guaita. Ara si, el cim ben fet, i comentari merescut!

Aquí teniu la foto que ho testimonia (besant les samarretes del Decathlon), on a més surt el Ramon, que l'altre cop jugava el poc agraït paper de fotògraf.