La Pica d'Estats és el cim més alt de Catalunya
Després de tenir aparcada l'aventura muntanyística més de mig any una nit d'estiu a un xiringuito se'm va presentar la oportunitat d'anar a fer la Pica. I a més amb una de les persones amb qui mes de gust em venia fer una mica de muntanya per tantes i tantes vegades com haviem dit que aniriem a fer algun cim, el Pau Comes.
Divendres al matí la emoció ens va fer sortir amb pressa de Vilanova per anar cap a Llavorsí, que son 3 hores bones de cotxe. Una pressa, però, que ens va portar més problemes que encerts. El primer, confondre La Pobla de Segur amb el Pont de Suert (comprensible error tenint en compte l'esquema iniciàlic PdS) i que ens va provocaruna hora de tomet i una visita ràpida a l'Aragó. El segon, un cop arribats a lloc, deixar el cotxe al primer pàrking que trobem i començar a caminar seguint una lleugera indicació de Refugi Vallferrera. Després d'una hora de pujada sense més indicacions a través d'un bosquet frondós i seguint el riuet, el sender desapareix, i mirant el mapa del dret i del revés, intentant captar senyal GPS, i discutir una estona sobre cordes i bestiar, desfent i fent el camí, decidim que ens hem perdut i derrotats tornem enrrera, fins al cotxe. L'únic bo de l'experiència va ser la troballa d'un pal que m'acompanyaria fins la fi de l'excurció.
 |
| La orientació no serà el nostre fort... però amb il·lusió! |
Tornant al parking ens adonem que la pista transitable en cotxe segueix uns kilometres més enllà, i que el refugi s'hi pot arribar perfectament en cotxe, en resum, ens hem equivocat de parking (estem al Pla de la Farga). Així que tornem a pujar al vehícle i anem ara si, fins el parking del refugi (La Molinassa), on comença l'ascenció a la Pica. El mal és que entre pitos i flautes orientatives ja sòn gairebé les 6 de la tarda, i el camí previst fins a l'Estany de Sotllo on pretenem acampar sòn 2,5 hores. Debatint si ens quedem a dormir al refugi, i parlant amb la gent d'allà, ens diuen que en 2 hores ens podem plantar al Pla de Sotllo, just abans de l'estany i que allà ja es pot acampar de maravella, així que sense perdre ni un minut comencem l'ascenció amb l'humor recuperat i la motxilla ben carregada.
 |
| Pla de Sotllo, bonic lloc on acampar. |
La primera pujada és dura, però aviat les vistes i el soroll del riu comencen a animar l'excurció. Carregats com a mules amb la tenda i les motxilles petites hi ha alguns trams d'ascenció ben costosa però en un tres i no res superem la primera pujada, descendim, creuem el riu i comencem a pujar pel barranc de Sotllo fins que arribem als plans de Sotllo, un lloc magnífic, verd i florit i plens de cascades i riuets, on passarem la nit. Des d'allà la Pica queda a unes 4-5 hores.
La nit és estrellada i preciosa, el cel net, el sopar fantàstic i la vetllada animada pels caminants nocturns que van pujant amb els frontals. La tenda plantada damunt d'uns monticles d'herba sembla que serà cómoda i tot.
 |
| Des de l'Estany de Sotllo ja es veu la Pica. |
L'endemà ben d'hora ben d'hora deixem tenda, sacs i motxilles ben amagades (o no) i comencem l'ascenció més lleugerets. De seguida arribem a l'Estany de Sotllo, i ja divisem la Pica d'Estats, imponent damunt els nostres caps, i després de creuar riuets i fangars, a l'Estany d'Estats, els paratges sòn preciosos i l'aigua baixa abundant. Després de trepitjar algunes clapes de neu gelada comencem l'ascenció per una tartera que serà la part més dura del recorregut fins dalt del coll de Sotllo, on hi bufa un vent força dur.
 |
| Ascendint per la neu |
 |
| Passant per darrera una glacera |
Dalt del coll podem agafar la via de la carena però el vent i uns excurcionistes ens adverteixen que millor fem el tomb per darrera la Pica i ascendim per la via normal, així que baixem una mica per la vessant obaga, farcida de glaceres, creuant-les amb l'ajuda dels pals (com que hi ha traça no posarem grampons) i anem rodejant el pic Verdaguer per començar a ascendir per la part posterior, la francesa. Passem per darrera una glacera i anem pujant i pujant entre roques, pedra i neu. Els últims trams sòn durs però farcits de gent, molts catalans i alguns francesos, que et van donant ànims, i gairebé sense parar de saludar arribem al punt final de l'ascenció. Quatre grimpadetes més, i arribem al punt més alt del país! Sembla mentida que ara tot sembli tant senzill! Els Pirineus als teus peus, l'aire fresc a la cara i un espectacle visual impressionant amb un cel netíssim.
 |
| Vistes des de la Pica |
Però encara queda molt de camí per desfer, i la baixada serà dura, així que sense entretenir-nos gaire, pujem al Pic Verdaguer a fer-nos unes fotos i comencem el camí de tornada fent un breu mos a mig camí. Amb tanta pedra i neu, el descens és força més complicat pels nostres genolls, turmells i articulacions, però també més ràpid. En un parell d'hores i baixant alguna glacera amb el cul, arribem a l'Estany d'Estats on, amb total inconsciència i intentant mitigar els dolors musculars de la baixada per la tartera, insisteixo en fer-nos un bany al llac més alt del país. El Pau m'acompanya sucant els peuets, però jo estic disposat a fer-hi unes braçades. Així que sense roba, i reunint força valor m'hi llenço de cap, i la impressió és tanta que en breus segons ja torno esbufegant cap a la riba. El llac és a 2400 metres d'alçada, i l'aigua deu rondar els 4 graus. Ara, és preciós!
 |
| Fent la cerveseta a mig camí, de lujo! |
Ara, que ja no em fa mal res ja podem continuar la baixada, però el cansament es nota i el cos ja té ganes d'arribar a baix. Tornem a arribar al Pla de Sotllo, on haviem acampat, i recuperem les motxilles (que no estaven tant ben amagades com creiem, ja que desde bona part del camí de baixada es divisàven darrere unes roques). Amb les motxilles, un regal de benvinguda: dues cerveses fresques que haviem deixat en remull dins del riu ens donen ànims per carregar altre cop els bàrtuls pesats i desfer l'últim tram de camí que és el més feixuc. Com si el cansament acumulat pel desnivell no fos poc, la nova càrrega de pes ens fa que el camí de baixada, que ahir haviem fet sense ni adonar-nos'en avui sigui llarg i molt pesat, però en 2 horetes més arribem al refugi, punt final de la nostra excurció. Ho hem fet! La Pica ha estat pujada... i baixada!
