El sisé cim, el més lluny de casa, i el més alt de Grècia, el país on he passat dos mesos de la meva vida lluny de casa, el Mont Olimp.
Aquesta muntanya és la més emblemàtica del país hel·lènic, i una de les més mítiques del món. Segons la mitologia, en ella hi vivien els principals déus de l'antiga Grècia: Zeus, Hera, Atenea, Posidó, Ares, Apolo, Afrodita... els déus olímpics, en un palau immens, i des d'ella contemplàven els mortals, i decidíen el futur del mòn. L'expressió popular ha fet que la paraula olimp (que en grec vol dir "lluminós") hagi passat a significar "el més amunt possible".
Geològica i realment, el seu pic més alt és Mytikas, amb 2918 metres sobre el nivell del mar, seguit de Skolios, amb 2912, tot i que la seva proximitat amb la costa, a escassos 20 km, li dóna un aire imponent i espectacular, visible desde Litohoro, el poble més proper.
Aquest cim no estava a la llista des de l'inici, però igual que a la vida a vegades s'improvitzen les millors experiències, ara hi figura com un dels de més importància. Igualment improvitzada va ser la meva estada a Grècia, i el meu viatge pel país durant un mes, van ser d'aquells plans que a un any vista no hauries pogut ni imaginar, però un cop allà l'impacte de l'experiència et fa que la vulguis immortalitzar d'alguna manera. I quina millor manera que coronar el seu cim més alt i emblemàtic?
No obstant, fer alta muntanya quan viatges sol pot ser perillós, i no es gens recomanable, pel que la decisió de pujar la muntanya va prendre d'un fil fins ben bé 20 hores abans de coronar-la. Tot depenia de si trobava algú que m'hi acompanyés i, sortosament, va ser així.
ETAPA 1 - Estació de Litohoro - Litohoro.
Al arribar al que semblava una marquesina de bus vaig aturar-me al costat d'una senyora que esperava i vaig preguntar. La senyora em va respondre en grec que per allà passava un autobús, o això vaig entendre. Acte seguit, la senyora es posa dreta, s'acosta a la carretera i aixeca la bossa de mà enlaire fent senyals a un cotxe que passa, el conductor atura el cotxe i la senyora s'hi enfila. Al cap d'un segon el cotxe es perd en la llunyania direcció al poble, i jo em quedo sol i amb cara de tonto esperant un autobús. L'acte de la senyora m'ha fet observar que la millor manera d'arribar a Litohoro és fer autostop, i al cap de 5 minuts, sòc dalt d'un cotxe parlant del Barça amb un grec, i al cap de 10, sòc al centre de Litohoro observant la muntanya que s'alça damunt del meu cap.
ETAPA 2 - Litohoro - Prionia
L'oficina de turisme de Litohoro ha tancat per culpa de la crisi, a les oficines de l'Ajuntament de males maneres m'envien a l'oficia forestal, i a l'oficina forestal no hi ha ningú. Gràcies als papers que tenen penjats a la porta m'adono que em farà falta un cotxe per arribar a Prionia el punt base per començar les ascensions a la muntanya. Si no trobo cotxe hauré de renunciar ja que no puc invertir un dia sencer en arribar a Prionia carregat com vaig, que a més no hi ha lloc per dormir. Vist el plan, faig cap a un bar per solucionar les coses "a la grega": demanant un café, seient una estona i veient el moviment de la gent. Des de la terrassa del bar, diviso tres possibles grups de muntanyistes: uns (grecs) només ho semblen i no tenen ni la més remota intenció de pujar a la muntanya, una parella (alemanys carregats inconfusiblement amb esterilles) hi van a peu des d'allà invertint 2 dies i de forma bastant romàntica... passo..., els últims (suïssos-alemanys, comprant-se un mapa turístic bastant cutre de la muntanya) no ho tenen clar si ho faran avui, demà o no ho faran. Els informo de les distàncies i de les hores estimades que he vist a l'oficina, però no es decideixen i se'n van a dinar. Son les 3 i contant que es fa fosc a quarts de 8, i desde Prionia al refugi on hauria de passar la nit hi ha 3 hores de caminada, decideixo que si a les 4 no he aconseguit transport fins Prionia, abandono l'aventura.
Amb la decisió presa em tiro al que de moment m'ha funcionat, l'autostop, a la carretera que surt del poble cap a la muntanya. M'aturen dos o tres cotxes, però cap va fins a dalt, al final ja faig el simbolet de la muntanya amb les mans (juntant les puntes dels dits en angle recte), que a vegades fins i tot es converteix en una súplica als déus. A les 3:45, a punt de desmoralitzar-me, s'atura un cotxe, i en treuen el cap dos suïssos-alemanys coneguts que per fi s'han decidit. Bingo! Al cap de mitja hora, soc a Prionia a uns 900 metres d'altitud, foten-me una hamburguesa amb patatates, que amb tot això, encara no havia dinat, i comprant un mapa decent.
ETAPA 3 - Prionia - Refugi A
Després de camelar-me a l'amo del restaurant amb uns pastissets per deixar-li tres bosses de plàstic plenes amb tota la roba i trastos que no necessito per pujar a la muntanya, a les 5 de la tarda començo a enfilar el itinerari europeu E4, que et porta fins al cim de l'Olimp. La meva esperança és trobar gent al refugi que em vulgui acompanayar l'endemà a coronar el Mytikas. Aquest primer tram no té cap dificultat. Lleugeret, sol i apressat per la por que se'm faci fosc, començo el camí, entre molsosos boscos de faigs i pins i rierols, dignes d'albergar a totes les fades i sàtirs del mòn (i algun que altre esquirol), tot i que de tant en tant tacats per nombrosos arbres tallats o caiguts en massa. El camí conta amb unes escaletes fetes amb troncs durant una bona estona. Quan les escaletes s'acaben em creuo amb el primer excurcionista (alemany) que baixa, i li pregunto si falta gaire pel refugi. Em contesta "si acabes de sortir!". Acelero el pas. Tant acelero que avanço a la parella suïssa del cotxe que havien començat ben bé mitja hora abans que jo. Avançar-los em dóna una mica d'ànims i seguretat ja que en tot cas no sòc l'últim que va al refugi. Al cap d'una mitja hora més em trobo tres nois (alemanys també) més o menys de la meva edat, i que tenen els mateixos plans que jo. Visca! Salvat! Començo a creure en la possibilitat real de fer el cim! Només falta que no siguin uns antipàtics... i no ho son. Fem la resta del camí junts, deixant enrrere grans vistes, fins que quan acaba la vegetació, prop de la cota 2000, arribem al refugi. Sòn les 7 i poc (bon ritme si senyor!). Mentre se'ns fa de nit ens prenem una cervesa a la fresca de la muntanya, veient arribar la resta d'excurcionistes tardans: els suïssos, un francés en gayumbos, i un grup de russos amb bastons que ja arriben amb les llanternes enceses.
Sopant uns espaguetis al menjador del refugi (on curiosament està prohibit especificament els jocs de cartes), sento un to de veu familiar a la taula del costat. Primer no hi faig cas perque el grec s'assembla molt al català i al castellà, però després de 5 minuts m'adono de la seva procedència: catalans. Són els únics catalans que m'he trobat casualment en dos mesos de viatge pel país, i me'ls trobo aquí: a 2000 metres d'altitut, en un refugi amb 25 persones! Fantàstic! Un matrimoni bastant gran de Barcelona, que es disposen a fer alguns dels camins més assequibles de l'Olimp.
ETAPA 4 - Refugi A - Skala - Skolio
L'endemà a trenc d'alba els tres nois alemanys i jo (i pràcticament la vintena d'excurcionsites del refugi) ens trobem disposats a encarar les 3 hores de pujada fins al cim. Tot i això, una espessa boira matinal tapa la part alta. La gent diu que això a l'Olimp és normal, i que la punta no es veu gairebé mai, ja que els núvols de boira la tapen (de fet, això és el que li donava la màgia ancestral a la llar dels déus). Tot i això allarguem l'esmorzar per que el sol escalfi una mica i la boira escampi. Però no escampa. Comencem a sentir les primeres veus de: "uuuiii com aquesta boira no marxi no es podrà pujar"... però el francés en gayumbos i l'equip rus amb bastons, sòn els primers en sortir (ja se sap, els últims seran...).
Animats, per els valents, comencem a pujar, i com més pugem més espessa és la boira. Hi ha un moment que em quedo enrrere i que fins i tot em cago, i he de cridar als meus companys d'equip ja que el camí es bifurca i no tinc clar per on han tirat. Però poc a poc, i pujant per pedriscall entre el mar blanc de boira arribem a un punt on ja no es veu més muntanya sobre els nostres caps. El coll d'Skala. Des d'aquí es veuen dos grans pics de roca que sobresurten a dreta i a esquerra. Una deu ser Skolio (el segon cim més alt) i l'altre Mitikas (el punt més alt), però a simple vista no els diferenciem i la boira ens ha fet passar per alt tota indicació. O potser no n'hi ha. Decidim tirar cap al que hi veiem gent a dalt. Al cap de una bona estona de més rocall arribem al que sembla el cim. Els alemanys s'abracen i diuen "We've done it!" (Ho hem aconesguit), però després de unes felicitacions molt benvingudes, els hi faig notar que a la fita hi diu: Skolio. Bé, però no era l'objectiu.
ETAPA 5 - Skolio - Skala - Mytikas
Sense perdre ni un minut tornem a baixar cap al coll d'Skala, i fem cap al pic de la dreta, ara si, trobem una pintada que diu Mytikas, i un cartell que recomana (en grec, anglés i alemany) preparació, precaució i equipament per encarar una grimpada de 45 minuts per roca nua i força escarpada. No es cosa de broma, però anem ben calçats y en plena forma, y la boira ha baixat del tot. Abans de començar però, se'ns afegeix un noi americà que el seu company no vol fer el cim. El fet remarcable és que el nostre nou company té por de les alçades, i que alló per ell suposa tota una fita. És ben bé que aquest cim, "el més amunt", és capaç de treure la épica de qualsevol.
La grimpada és feixuga i en ocasions sembla perillosa i ens fa avançar lents i amb seguretat, gairebé sempre amb tres punts d'apoyo al terra (l'americà normalment en té quatre), però poc a poc anem baixant un troç de roca, i pujant-ne un altre amb unes vistes impressionants, i una caiguda encara més impressionant. Després d'algun pas difícil agafats d'un cable, encarem l'última pujada on sembla que Zeus hi hagi tallat unes escales i tot. Al cap de 20 minuts més treiem el cap per l'altra cara de la muntanya i grimpem una mica més fins al cim.
Ara si, abraçades, fotos, banderes, somriures... We've got it!
Tot i que l'americà no opini el mateix, les vistes són impressionants: núvols i boira per sota els peus, rocalls que devallen en grans precipicis, muntanyes verdes al fons, però ni rastre de cap dels déus olímpics.ETAPA 6 - Mytikas - Litohoro
Després de la nostra particular lluita amb els titans: l'americà amb la seva fóbia, jo amb la meva improvització, i els alemanys amb la seva mala orientació, la baixada és el camí dels vencedors. La grimpada desde el cim cap avall és el més costós, però un cop a Skala la resta és practicament lliscar muntanya avall, tot i que els meus genolls segur no opinen el mateix. Saludant als muntanyencs coneguts (trobem els suïssos, els catalans, el francés en gayumbos...) Arribem al refugi a temps per dinar un plat de llenties i fer un parell de cerveses.
Baixem fins a Prionia amb gairebé una hora menys del temps que vaig trigar a pujar, i jo que soc de baixar més lent,i em quedo enrrere ara si que tinc temps per aturar-se a fer fotos i admirar els colors i les olors del bosc, i creuar-me amb una desena d'excurcionistes que pugen (alemanys, tots). A Prionia una última cervesa amb en Tom, en Lucas i en Johan, el comiat, recullo les meves pertinences del bar, i als primers que baixen en cotxe m'hi apunto per baixar fins a Litohoro, una parella (alemanys, es clar) molt simpàtica.
Afortunadament, hi ha busos des del centre de Litohoro directes a Tessaloniki, pel que no he de tornar a la estació de tren que queda a 8 km. I a les 8 del vespre ja soc a la capital del nord de Grècia, amb un mal de cames que lo flipes, però que no es res comparat amb el que m'esperarà l'endemà i durant dos dies més.
