5 - #9 Matagalls

El Matagalls, de 1698 metres, és, juntament amb el Turó de l'Home i les Agudes, un dels cims més importants del Massís del Montseny, a la Serralada Prelitoral

Després d'un intent fallit d'ascensció al Pedraforca, on per culpa de la neu i el fred no vam poder fer el cim, la expedició de Setmana Santa formada per en Galis, el Jodri Pujol i un servidor, que preveiem pujar cap a La Cerdanya, ens vam veure obligats a dirigri-nos cap a un massís menys pirinaic. El Montseny però, ens va rebre amb pluja lleugera i núvols negres, però després de fotre'ns un sopar que ens va fer passar tots els mals, i de fer nit al Pla de La Calma, sembla ser que el cel també es va calmar una mica i vam poder disfrutar de un diumenge idoni per fer un cim poc exigent, però molt bonic.

Així doncs, anem progressant poc a poc en la dificultat dels cims, i pujarem al Matagalls, que de moment serà el cim més alt de la aventura.

Al matí el cim del Matagalls també estava nevat. Des del Coll Formic ens hem preparat per la distesa ascenció. Hem arribat al moment just per trobar lloc per aparcar al parking del restaurant que hi ha, ja que mentre esmorzàvem, una munió de cotxe, bicis i motos ha anat apareixent i omplint el lloc de totes les categories de gent que pot conicidir a un coll de muntanya: caminants jubilats, parelles d'excurcionistes amb nens i gossos, grups de domingueros, corredors de curses de muntanya, ciclistes de muntanya, ciclistes de carretera, motoristes, guardies civils,... la jornada es preveia com una passejada per la Rambla, i així ha estat. Des del primer moment de la ascenció no hem parat de desitjar "hola, bon dia" a la multitud de caminants i corredors que ens anavem creuant (alguns ja baixant, altres pujant més lent o més ràpid), gairebé no hem fet cap troç del camí sols. Les vaques ja hi semblaven acostumades.

Després del repetxó inicial, i com que el dia acompanyava, ja ens hem tret els forros, ja que ni de bon troç feia tant de fred com al Cadí. Un cop al Pla de la Barraca, hem començat a ascendir entre pedres, vaques i matolls, improvitzant molts troços del camí, o seguint als caminants que portavem davant. I poc després, des de dalt del Turó Gros, ja es divisava el cim, amb la gran creu dominant-lo, i una bona quantitat de formiguetes humanes fent-s'hi fotos. Després de passar un parell de colls i un pou de glaç que hem batejat com "el cràter de Copérnic" hem encarat el tram final de forta pujada fins el cim del Matagalls.

A dalt, on tota la fina capa de neu ja s'havia desfet, hem tingut alguns problemes per fer-nos fotos on no hi sortís ningú més, ja que ben bé hi havia una cinquantena de persones. Això si, no hem tingut problemes per trobar algú que ens fes la fotografia de rigor, amb els tres encaramats a la creu!

Després de varies fotografies i un descans, hem baixat seguint el ritme del Galis, que és de baixar fàcil, i entre la velocitat i la calor espatarrant que ja feia, no sabia on carai posar tanta jaqueta i forro polar, ja que només un dels tres portava motxilla. Només us diré que un que baixava corrent no ha aconseguit avançar-nos del ritme que portavem.

Un cop a baix, jerra ben merescuda després d'haver aconseguit un cim aquest cap de setmana!

(AVIAT, LES FOTOS)

4 - #1 La Talaia

El quart cim, el més proper i el més baixet de la llista, és el puig de La Talaia.

Aquest cim de 279 metres sobre el nivell del mar és l'únic de la llista situat al terme municipal de Vilanova i la Geltrú , i és per tant, una de les cotes més altes del municipi on he nascut, crescut i viscut durant gairebé tots aquests anys.

L'he coronat diverses vegades a peu o en bicicleta, però no per això deixa de ser un cim important per mi. Durant els meus primers 15 anys de vida vaig ser soci de l'Agrupació Excursionista Talaia de Vilanova i la Geltrú, anant amb la meva mare a fer diverses sortides i excursions, i participant en marxes d'orientació, petites ascensions, etc. Aquestes excursions són les que em van descobrir l'amor a caminar per la natura i fer excursionisme, pel que els hi dec molt.

Per aquest motiu, La Talaia havia de ser una de les primeres fites a assolir. És el cim de les meves arrels, el cim del meu poble. I el vull fer amb la meva mare, que m'arrossegava ben d'hora aquells matins per anar a caminar per paratges desconeguts.

No tan d'hora com llavors, a les 10 del matí, he passat a buscar la meva mare amb el cotxe i hem fet l'aproximació ben bé fins el Pitch&Putt (camp de golf situat al peu de la Talaia) on hem aparcat. Semblava ja un dia d'estiu, i abans de començar a caminar, ja hem deixat al cotxe jaquetes i jerseis.

La Talaia es un cim que pràcticament no planteja cap dificultat (una pista asfaltada tremendament pujadora et duu ben bé fins el cim), però si una cosa caracteritza a ma mare és la seva capacitat de discussió. Si volgués seria capaç de discutir-te el color d'una taronja, i acabaries donant-li la raó per no sentir-la més. O sigui que la pujada no es preveia tan fàcil. 

Animada per un desafortunat cartell al principi del camí amb unes indicacions força penoses i confuses, ella ha reivindicat un petit senderó que estava segura que existia per pujar fins al cim i que havia fet tantes altres vegades que havia vingut d’excursió per aquesta zona. Així que hem agafat un camí a la dreta de la pista, que ha mort al cap de poc en una barraca en ruïnes. Sense defallir però en l’intent de convence’m de que existia el sender, ma mare ha vist una carena pròxima que pujava dreta cap amunt i totalment convençuda de records barrejats i borrosos de fa 25 anys m’ha fet travessar un camp d’herbots i escalar unes quantes pedres per situar-nos dalt de la carena i trobar el ditxós camí, però... (ho heu endevinat) no hi havia cap camí. 

Així que, hem acabat fent una dura ascensió per un rocall pedregós i ple de matolls sense cap més camí que el que tu et volguessis inventar, esquivant arbustos i pedrots. Al cap i a la fi, després de molt pujar, hem acabat trobant la mateixa pista asfaltada que havíem descartat abans, ben a prop del cim. Allà i mirant avall i repassant els camins fets i deixats de fer, ma mare ha reflexionat i ha deixat anar la frase de la jornada, i direu... quina era? “m’he equivocat de camí”? “em dec confondre”? “potser el sender ha desaparegut”?... noooooooo... la frase estel·lar ha estat: 

- “Vols dir que això és la Talaia? Em sembla que no, eh?"

Els últims metres els hem fet per la pista, discutint si el cim que estàvem coronant era o no era de veritat La Talaia, jo amb la seguretat i poques ganes de discutir d’algú que l’ha fet 6 o 7 cops en els últims 4 anys, i ella amb la tossuderia d’algú que ho va fer per últim cop fa 25 anys i que li sembla que va ser ahir. Així que fins que no hem arribat al cartell de la bifurcació que hi ha just abans del cim no n’hem estat els dos convençuts. Pujar fins la torre de guaita (que abans no hi era) ha estat un moment, i allà hem discutit una estona més sobre els pals indicadors, els mapes, els GPSs, els excursionistes ocasionals, i el sistema en general, però vaja, com que ens quedava temps hem anat a veure la capelleta amagada que hi ha al cim, i ma mare no ha volgut que li fes cap foto (tot i que li he fet aquest robado), i jo me’n he fet una commemorant la 4a fita.

Descansant una estona hem estat capaços de parar de discutir i xerrar una mica d’aficions, de la vida, de les vistes... uns moments de tranquilitat, però quan ja ens posàvem a discutir fortament sobre si es veia Sitges o no es veia Sitges, hem cregut que era hora de marxar.

Cansats de tant d’intercanvi verbal, hem baixat rapidet, i aquest cop si, per la pista asfaltada que ens portava directament al cotxe.

Almenys, l’excursió ha tingut la particularitat de fer el cim de La Talaia d’una forma mai feta fins ara: camp a través!. Sort que anàvem amb pantalons llargs! I ha estat una jornada si més no pintoresca i on, per més que jo i ma mare ens entenguem poc, hem passat un matí fent algo que ens agrada als dos.