El Pic de l'Àliga és una altra de les muntanyes emblemàtiques de la zona del Garraf, de 468 metres d'altitud, situada al municipi de Canyelles, és una fita de les més altes de la comarca.
 |
| Romàntic concepte infantil del Pic de l'Àliga |
No obstant, seria una bona fita per pujar-hi amb alguns dels companys d'escola que vaig tenir, i celebrar junts la joia d'aquells anys d'innocència i aprenentatge.
Gairebé es pot arribar per carrers esfaltats fins al cim, pel que em plantejo un altre tipus d'ascenció. Possiblement serà l'únic cim de tots els de la llista que assoliré pujant-hi en bicicleta, un repte més potent que fer-ho en cotxe i a peu.
 |
| Crua realitat |
Aprofitant la nova bicicleta que em van portar els Reis, i la recent creació d'un grup de companys globeros (terme pel que popularment es coneix als poc curtits en el mòn de la bicicleta) al Facebook, tot estava disposat per l'ascenció en bicicleta al Pic de l'Àliga.
A última hora però els dos cossetans que havien de secundar la convocatòria es van rajar. Tot i això, la sortida es va poder fer gràcies a un grup format per altres excel·lents representants de la escola progre vilanovina: tres llebetxins i un montserratí, destacats ciclistes i coneixedors de la zona, i el més important: destacats amics.
La jornada ciclista va començar amb una petita finta del recorregut previst, que va acabar sent una lleugera pujadeta cap al Mas de l'Artís i la primera prova de foc, l'ascensció al Balcó. Allà ja vaig treure'm la primera capa de roba, i vaig agraïr haver-me comprat el culotte de ciclista.
Després un xic de baixada, i enfilem cap a Puig de l'Àliga. De moment la bici em produeix sensacions agredolces, i no ho dic per la pols que empasso pel camí dels ciclistes més ràpids sino per la pròpia idiosincràcia del globero novell: treure el fetge a les pujades, canguel·lo a les baixades, inseguretat als pedals, errors en els canvis de marxes, suor freda als revolts, i un lleugeríssim grinyol del fre de disc del darrera, que fa que els porcs senglars s'apartin corrents quan passo.
Molt ràpidament arribem al coll per encarar la pujada al Pic de l'Àliga, pedregosa i sorrosa, em fa posar més d'un cop el peu a terra, mentre els companys pugen com herois. Sort de l'Edu que m'anima a no ser l'únic que ha de pujar alguns trams arrossegant la bicicleta.
 |
| 3r cim assolit! (Aprecíis la diferència de cames... tirillas power!) |
Tot i l'accidentada ascensió, assolim el cim, i descobreixo un cop més que cap rocall té forma de bec de rapinyaire. A dalt ens fem les fotos de rigor, però sense massa temps per perdre en cerimònies i dissertacions sobre els topónims locals, ja enfilem el camí esfaltat de baixada cap a la pròxima població de Canyelles a esmorzar al bar Manchego.
La jornada acabarà amb un parell de trialeres amb la panxa plena d'ensaladilla rusa, on ja disfrutem una mica més de la bicicleta, i cap a casa. Tot plegat, unes quatre hores que el Ramon inmortalitza amb el GPS i en el seu bloc, que podeu llegir aquí.
Més fotos a l'apartat de Fotos (on sinó?)!
---- Comentari a peu de pàgina-------------
14/05/2012
En una altra jornada amb l'equip de BTT Globeros VNG, aquest cop acompanyat sols del Ramon i el Gerbert, hem repetit una ruta similar i aquest cop, ens hem tret alguna espineta de l'ascenció anterior al Puig de l'Àliga. Coneixent un xic més el traïdor rocam del camí i la bicicleta nova, he fet el cim aquest cop sense posar en cap moment el peu a terra ni haver d'arrossegar la bicicleta. A més, no ens hem quedat a l'enforcadura de camins on veieu les fotos, sino que hem pujat ben bé fins la creu que marca el cim, al costat de la torre de guaita. Ara si, el cim ben fet, i comentari merescut!
